La dificultat de provar la falsedat d’una denúncia, 5a part

El paper dels mitjans de comunicació tradicionals

Espectacularització de la informació, una tendència a transformar els casos judicials en narracions d'entreteniment per captar audiència i maximitzar el share.

Judicis paral·lels, la creació de debats televisius o de premsa on tertulians sense formació jurídica dictaminen la culpabilitat o innocència d'una persona abans que ho faci un jutge.

Asimetria en la rectificació, les acusacions inicials ocupen portades i titulars cridaners, mentre que les absolucions o els arxivaments es publiquen en espais marginals i amb menor visibilitat.

Dependència de l'agenda política, selecció i tractament dels casos segons l'alineació ideològica del mitjà per reforçar un relat polític concret.

El paper de les xarxes socials

Algorismes d'indignació, les plataformes prioritzen el contingut que genera respostes emocionals extremes (ràbia, indignació, rebuig), accelerant la difusió d'acusacions sense verificar.

Càmeres d'eco, un grup d'usuaris amb opinions idèntiques que retroalimenten el veredicte social, eliminant qualsevol matís, dubte o visió crítica externa.

Democratització i descontrol del linxament, qualsevol usuari pot participar activament en el càstig social (insults, difusió de dades personals o doxxing), diluint la responsabilitat individual en la massa digital.

Permanència digital, la informació o acusació es manté indexada de forma indefinida a la xarxa, dificultant el dret a l'oblit, fins i tot si es demostra la falsedat del relat.

L'ús del doxxing i les respostes legals davant la difamació digital representen les dues cares de la justícia paral·lela a internet: d'una banda, la punició executada per la massa i, de l'altra, els intents de l'estat de dret per contenir-la.

L'efecte del doxxing com a càstig digital

El doxxing consisteix a recopilar i publicar informació privada (adreces, telèfons, llocs de feina, DNI) d'una persona sense el seu consentiment per incentivar el setge real.

Ruptura de la barrera digital, el càstig deixa de ser un text en una pantalla i es materialitza en amenaces a la porta de casa, trucades constants o pintades al carrer.

Pèrdua de l'espai segur, despullar la privacitat de l'individu destrueix la llar com a refugi psicològic, generant estrès posttraumàtic i paranoia crònica.

Càstig extensiu involuntari, exposar un domicili o un telèfon mòbil afecta directament convivents, familiars, parelles o fills, que esdevenen objectius col·laterals de la ira social.

Linxament descentralitzat, l'instigador inicial perd totalment el control de la situació, deixant la integritat física de la víctima a la mercè de qualsevol usuari radicalitzat.

Regulació legal de la difamació a les xarxes socials

El codi penal i el dret civil busquen protegir el dret a l'honor, a la privacitat i a la pròpia imatge davant els atacs digitals, tot i que s'enfronten a grans reptes operatius.

La tipificació com a delicte, declaracions falses que imputen un delicte s'articulen com a calúmnies, mentre que les expressions que lesionen la dignitat es persegueixen com a injúries.

Corresponsabilitat dels usuaris, retuitar, compartir o fer-se ressò d'una difamació sabent que és falsa pot rebre el mateix càstig legal que fer la publicació original.

Delictes de descobriment i revelació de secrets, difondre dades privades (com es fa en el doxxing) està severament penalitzat si s'obtenen o es difonen sense autorització per vulnerar la intimitat.

El repte de la jurisdicció i l'anonimat, el principal escull legal és identificar els autors darrere de perfils falsos o gestionar denúncies quan les plataformes (X, Meta) tenen les seus fora del país d'origen.

Segurament, aquest és un tema del qual podem continuar parlant, i així ho faré, no solament per haver-lo patit en primera persona, sinó per tenir la certesa que hi ha massa persones que han passat pel mateix.

Persones que viuen anònimament la seva dissort, mentrestant hi ha qui, s’ha gastat els diners cobrats, viu en una ràbia constant i el pitjor, patint la soledat i la infelicitat més absoluta.

T’han utilitzat, i has caigut en una trampa, mentre ells i elles viuen en l’anonimat, sense haver perdut res, ni ningú... tu els vas fer la feina bruta i res més!

Què n’has tret de tot plegat? La vida no es pot recuperar, el temps tampoc i la soledat és i serà el teu càstig...

Però sempre et queda la veritat, que aquesta és irrefutable, per molt que intentin emmascarar-la, i aquesta únicament la sabem nosaltres...

Gràcies per la vostra col·laboració desinteressada, per la vostra professionalitat i sobretot per ajudar-me a entendre...

Joan Rodríguez i Serra és educador social (joanr.educadorsocial@gmail.com)