La línia de fora de joc

Les tardes han canviat. La Berta ja va en bici i avui hem sortit de casa dels avis i hem fet un recorregut pels parcs fins arribar a casa. Anem xerrant. Li explico què he fet a l’escola per intentar que ella faci el mateix. La cosa funciona i em fa feliç veure que li falta carretera per rodar.

Li dic si voldrà ser ciclista de gran i em diu que sí, i que anirà amb una bici com la meva. Li explico que és de muntanya i s’excita encara més. Quan vagi creixent li hauré d’explicar que, si vol fer això, millor tenir-ne una de carretera. En acabar, li he explicat que jo volia ser futbolista del Barça i ha rigut.

—Del Barçaaa?

Es veia a venir.

Volia ser futbolista, sí. I qui no? Tot i mantenir aquesta il·lusió intacta, ben aviat dins meu ja anava fent cuirassa perquè veia que allò potser no acabaria resultant.

Als partits de futbol 7 vaig redissenyar la figura del 9. Em quedava a la línia de fora de joc i de l’àrea. (És la mateixa.) Fins que algun company aconseguia, després d’esforços que jo no estava disposat a realitzar, portar la pilota fins a l’àrea. Després, una mica per pena i bastant per pesat, o bé perquè els altres es posaven nerviosos, em passaven la pilota i marcava, afusellant el porter o, d’altres vegades, a porteria buida. Per acabar, corria a celebrar-ho jo sol, atribuint-me el mèrit de tots els companys.

Amb la meva carrera acabada aquí, vaig començar a mirar Futbol Internacional, programa dirigit per Joan Valls al Canal 33. Sovint hi sortien reportatges de lligues que no sabia ni que existien i vaig pensar que potser el meu destí era marxar a l’estranger. Si un tal Jean-Pierre Papin era famós amb aquell nom, jo també.

Un dia, però, van entrevistar Pep Guardiola i la seva família. Van dir que sempre anava amb la pilota a tot arreu: a comprar, a l’escola, a la piscina… I, efectivament, vaig pensar que jo faria el mateix. Em va durar tres dies. Era insuportable.

Durant tot aquest temps vaig ser molt feliç. Ho vaig viure tot amb una intensitat que, fins a l’arribada de la Berta, no havia tornat a sentir. I ara em toca intentar que ella pugui gaudir d’aquesta etapa tant com jo ho vaig fer.

Procuraré mantenir-me serè a la línia de fora de joc mentre ella s’esforça per aconseguir els seus somnis. Però una cosa és segura: els assoleixi o no, jo correré amb ella per celebrar allò que la faci feliç.