Vilanova sota les bombes

La combinació de la Legió Còndor alemanya, l'Aviazione Legionaria italiana i les forces franquistes va situar la ciutat en el mapa dels bombardaments estratègics que castigaven la rereguarda republicana.

L'interès militar de Vilanova no era arbitrari. La ciutat era un dels nuclis industrials més actius del sud de Barcelona i reunia dues infraestructures d'especial valor estratègic. D'una banda, la línia ferroviària de la costa, principal artèria de comunicació entre Barcelona i Tarragona i, per tant, una via essencial per al moviment de tropes i subministraments cap als fronts d'Aragó i de l'Ebre. De l'altra, la seva indústria havia estat parcialment reconvertida a les necessitats de la guerra. Fàbriques com Pirelli havien estat col·lectivitzades o intervingudes per la Generalitat i el Govern de la República per fabricar materials d'ús militar, com cables i màscares antigàs, mentre que Ciments Griffi tenia una importància especial per a la construcció de búnquers i altres fortificacions.

El primer bombardament aeri documentat sobre la ciutat va tenir lloc el 18 de gener de 1938, a la matinada. Sis avions van llançar una vint-i-cinquena de bombes sobre l'estació de tren i la fàbrica del gas: una va destruir la torre de control de l'enclavament ferroviari, una altra va obrir un esvoranc que va deixar al descobert el torrent que hi passava per sota i va malmetre l'interior d'un restaurant contigu, i una tercera va destruir un gasòmetre de 650 metres cúbics. La metralla d'una bomba incendiària va matar Josep Soler Tutusaus, un pagès de 59 anys, mentre treballava en una horta propera; va ser el primer ciutadà mort per bombardament a Vilanova. El balanç total d'aquell primer atac va ser d'un mort i tres ferits. L'atac s'emmarcava en la mateixa campanya que, durant aquell gener de 1938, castigava Barcelona amb desenes de morts, i que uns mesos després, el març, arribaria al seu punt més sagnant amb el bombardament de saturació que hi va causar centenars de víctimes.

Efectes bombardeig sobre la Calibradora Mecànica 7 i 9 de setembre de 1938. Fons F. X. Puig Rovira

Un dels episodis més greus a Vilanova mateix es va produir el 4 de febrer de 1938, cap a dos quarts de sis de la tarda: un hidroavió va llançar dues bombes molt a prop del recinte de Pirelli, pocs minuts després de la sortida dels treballadors. Els edificis van quedar sacsejats per la metralla i l'ona expansiva —no pels impactes directes—, però la proximitat de la sortida de la feina va fer que el nombre de ferits fos altíssim: una cinquantena, vint dels quals van haver de ser hospitalitzats, tres en estat molt greu. Amàlia Alba Barceló, una noia de 21 anys que vivia a la rambla Samà, va morir al cap de poques hores a conseqüència de les ferides. Almenys tres dels ferits més greus moririen també els dies següents. El laboratori químic i una part de la maquinària van quedar destruïts, i la producció de la fàbrica, considerada estratègica pel Govern republicà, es va veure interrompuda. L'episodi es documenta amb detall a la investigació de l'historiador local Francesc Xavier Puig Rovira sobre el cost humà de la guerra a Vilanova.

Tres dies més tard, el 7 de febrer, un avió va tornar a sobrevolar la Pirelli al capvespre i hi va deixar caure quatre bombes: els danys es van valorar aleshores en més de dos milions de pessetes. Segons el cronista local Jaume Carbonell, l'aparell hauria esperat deliberadament que sortís el torn de la tarda per no provocar víctimes entre els treballadors. En sortir de la població, el mateix avió va metrallar i bombardar un tren als afores de la ciutat: hi va morir un pagès de 62 anys, Salvador Borrell Pallarès, i sis persones més hi van resultar ferides. El metrallament de trens i altres vies de comunicació era una tàctica habitual de l'aviació alemanya i italiana per interrompre els moviments de les forces republicanes i dificultar-ne la retirada.

Efectes del bombardament de la fàbrica Pirelli

Onze mesos més tard, quan les tropes franquistes ja avançaven imparables per Catalunya i només faltaven dos dies perquè entressin a la ciutat, es va produir el bombardament més mortífer de tots els que va patir Vilanova. El 19 de gener de 1939, a dos quarts de cinc de la tarda, unes bombes destinades probablement a la via fèrria van errar l'objectiu i van caure sobre la Sínia de les Vaques, al final del camí de la Rajadeta. Una va impactar de ple contra la casa on vivien els germans Rossend i Raimon Carreras Massó amb les seves famílies. Hi van morir la dona d'un d'ells, Rosa Castells Soler, dues filles de quatre i dos anys, una nena de mesos filla de l'altre germà, l'àvia Teresa Massó Suñé, i una veïna que hi havia anat a buscar llet, Josefa Raventós Bisay. Un altre fill de la família es va salvar refugiant-se sota un taulell de la cuina. El balanç total va ser de sis morts —el bombardament amb més víctimes de tota la guerra a la ciutat—, dos dies abans que les tropes de Franco hi entressin.

En total, Vilanova i la Geltrú va patir una dotzena de bombardaments documentats entre el gener de 1938 i el gener de 1939, amb un balanç d'almenys divuit morts documentats a la mateixa ciutat —una xifra que caldria contrastar amb estudis més exhaustius, per tal com alguns episodis, especialment els de finals de novembre de 1938, no han quedat prou documentats. La xifra és relativament baixa si es compara amb la d'altres ciutats catalanes castigades per l'aviació, com Barcelona o Granollers. Això es relaciona, en bona part, amb les mesures de protecció adoptades per la població: amb el temps, els vilanovins van aprendre a dispersar-se pel camp quan sonaven les alarmes i a refugiar-se en una xarxa de refugis antiaeris que la Junta de Defensa Passiva local va anar ampliant.

Es van construir desenes de refugis arreu de la ciutat. Entre els més importants hi havia el de la plaça de la Vila —anomenada plaça de la República durant la guerra—, un dels més grans i amb capacitat per acollir un nombre considerable de persones. També hi havia refugis als entorns de l'església de Sant Antoni Abat. Les sirenes, les corredisses cap als refugis i les interrupcions constants de la vida quotidiana van acabar formant part de l'experiència ordinària de la població.

Quan els bombardaments van cessar, el paisatge urbà havia canviat. Diverses indústries havien quedat parcialment destruïdes, la xarxa ferroviària havia patit danys repetits i la ciutat havia d'afrontar una nova realitat marcada per la por, la precarietat i la necessitat de reconstrucció. Vilanova i la Geltrú no era Barcelona ni un dels grans centres industrials de Catalunya, però la dotzena de bombardaments que hi va patir mostra fins a quin punt la guerra aèria havia transformat la rereguarda en un nou espai de combat.

El cas vilanoví permet d'entendre, en una escala local, una de les característiques més noves i brutals de la Guerra Civil: la voluntat de convertir les infraestructures, les indústries i les vies de comunicació en objectius militars i, al mateix temps, d'exposar la població civil als efectes de la guerra. El bombardament sistemàtic de la rereguarda catalana va ser, així, un dels primers assaigs de la guerra total que devastaria Europa pocs mesos després.

Altres bombardaments al Penedès

Durant la Guerra Civil, el Penedès va ser un territori castigat d'una manera sistemàtica per l'aviació feixista. La seva combinació d'indústria, camps d'aviació republicans i nodes ferroviaris convertia la comarca en un espai estratègic que les potències feixistes volien neutralitzar. Més enllà de Vilanova i la Geltrú, diverses poblacions van patir atacs que, amb intensitats diferents, van alterar la vida quotidiana i van deixar una empremta duradora en la memòria local.

Un dels punts més colpejats va ser Sant Vicenç de Calders, on l'estació actuava com a nus ferroviari entre Barcelona, Tarragona i Lleida. La importància logística del lloc el va situar en el centre de múltiples incursions aèries, amb bombes que sovint impactaven sobre les vies, els combois i les instal·lacions adjacents. La població va viure amb la sensació constant que qualsevol moviment de trens podia desencadenar un nou atac.

També va ser especialment vulnerable Santa Margarida i els Monjos, que acollia un aeròdrom republicà de gran rellevància operativa. La presència del camp d'aviació va convertir el municipi en objectiu recurrent, amb bombardaments que cercaven de desorganitzar l'activitat militar i que van obligar a construir refugis i estructures defensives. El rastre d'aquells atacs encara és visible en la memòria patrimonial del CIARGA, que interpreta aquell episodi de la guerra.

Bombardament a l'aeròdrom republicà de Santa Oliva. Arxiu Històric de l’Exèrcit de l’Aire

A la costa, Sitges va patir diversos bombardaments que afectaven tant el litoral com les infraestructures properes. Formava part del corredor marítim que l'aviació feixista atacava d'una manera sistemàtica per debilitar la rereguarda republicana. Igualment, el nucli industrial de Vallcarca, amb la seva cimentera i el port, va ser objecte d'atacs que cercaven d'interrompre el subministrament de materials essencials per a la construcció i la defensa.

El Penedès també concentrava diversos camps d'aviació secundaris, com els de Santa Oliva, Pacs del Penedès o Sabanell–Font-rubí, vinculats al sistema conegut com el Vesper de la Gloriosa, que donava suport a les operacions republicanes durant la Batalla de l'Ebre. Aquests punts, tot i ser menys coneguts, van rebre incursions puntuals que responien a la voluntat de l'aviació feixista d'inhabilitar qualsevol infraestructura susceptible de donar suport al front.

En conjunt, el Penedès va viure la guerra des d'una posició de vulnerabilitat estratègica: camps d'aviació, indústries, ports i línies ferroviàries el convertien en un territori exposat. Els bombardaments, dispersos però persistents, van deixar un paisatge marcat per la destrucció i una memòria que encara avui es reivindica per entendre la dimensió total del conflicte a Catalunya. Vilanova no va ser, doncs, un cas aïllat, sinó l'exemple més documentat d'una lògica que es va repetir, a escala més petita, per tota la comarca: la mateixa voluntat de convertir indústries, camps i vies de comunicació en objectius militars, i d'exposar-hi, inevitablement, la població civil que hi vivia al costat.