Marxar de casa o fugir... (2a part)

Els fills que decideixen fugir de casa i tallar el contacte amb els seus pares generalment en un últim recurs per protegir el seu benestar emocional o físic.

No sol ser una decisió impulsiva, sinó el resultat d'un desgast acumulat durant anys.

En resum, podem apuntar com a causes les dinàmiques familiars tòxiques, l’abús, el maltractament físic o verbal, la violència, crits continus i humiliacions.

En relació amb un abús emocional, la manipulació, el xantatge afectiu i una invalidació dels sentiments del fill. La negligència, amb una manca de cures bàsiques, atenció o suport emocional durant el creixement i el control excessiu i manca d'autonomia.

Una hipervigilància que impedeix al fill desenvolupar la seva pròpia identitat i la pressió desmesurada per complir expectatives acadèmiques, laborals o socials dels pares.

La invasió constant de la privacitat del fill, els conflictes d'identitat i valors, el no sentir-se acceptat a casa per ser LGTBIQ+, els conflictes greus per motius de religió, política o estil de vida, les tensions derivades de la introducció de padrastres o germanastres sense una bona transició, els problemes de salut mental i addiccions, uns pares que pateixen alcoholisme o drogodependència.

Els xocs culturals i generacionals i una incapacitat dels pares per entendre els problemes actuals de la joventut.

Però cal que parlem d’aquells casos on hi ha hagut un detonant recent, a voltes la fugida és una reacció impulsiva i en calent.

En aquestes ocasions els educadors i educadores socials sabem que, hi ha més opcions per reconduir una situació a curt termini un cop es calmin els ànims, ja que neix de la ràbia o de la por del moment.

Si no hi ha hagut cap fet concret, el fill o filla ha marxat de sobte, podem afirmar que acostuma a ser una decisió planificada en silenci durant mesos o anys.

El noi o noia ha anat acumulant desgast fins que ha trobat l'oportunitat ideal per marxar i, de vegades, tallar el contacte.

Quan es tracta d'un adolescent que fuig de casa, la situació és de màxima urgència i prioritat absoluta, ja que legalment és un menor d'edat i es troba en una situació de greu vulnerabilitat i risc.

Si la fugida ha passat fa poc o està en risc de passar, els passos immediats que cal seguir es divideixen en accions d'emergència i de comprensió de la situació:

Parlem doncs del que cal fer i quines són les mesures urgents que cal prendre. S’ha de denunciar immediatament, no s'ha d'esperar 24 hores.

S'ha de telefonar o anar a la comissaria dels Mossos d'Esquadra (si estàs a Catalunya), de la Policia Nacional o la Guàrdia Civil. Cal portar una foto recent i una descripció de la roba que portava.

Contactar amb el seu entorn, trucar o escriure immediatament als seus amics més propers, companys de classe, familiars o parelles. Sovint els adolescents es refugien a casa de tercers sense que els pares d'aquests ho sàpiguen.

Revisar xarxes socials i la seva habitació, cal saber si s'ha emportat diners, alguna documentació com el DNI, el passaport, els carregadors o alguna peça de roba. També caldrà revisar els seus últims missatges o publicacions amb l’ajuda del seu ordinador o tauleta.

Cal saber que, a diferència d'un adult, l'adolescent té un cervell en ple desenvolupament i sovint predomina la impulsivitat.

Les raons més comunes, van des de la por a un càstig desmesurat, una crisi d'identitat o alguns secrets descoberts, l’assetjament escolar (bullying), el ciberassetjament, els límits o l’autoritat entre les més habituals.

Però també ens hem de preguntar què fer quan torni o es localitzi, hem de prioritzar la seguretat per sobre del càstig.

El primer missatge o contacte no ha de ser de ràbia, sinó d'alleujament i amor.

No cal recórrer a la cerca de culpables en els primers minuts, en el millor dels casos i un cop a casa, necessita menjar, dutxar-se i descansar.

La conversa seriosa s'ha de tenir quan els nivells de cortisol (estrès) de tothom hagin baixat.

“La gestió emocional a casa ensenya als infants a comprendre i a expressar les seves emocions, i la família és clau per acompanyar i validar aquests sentiments. No es tracta d'evitar problemes, sinó d'enfrontar-los amb respecte, promovent una llar emocionalment saludable mitjançant la corregulació. Els adults han de ser exemples de serenitat i oferir un entorn segur on els infants aprenguin a calmar-se i a expressar les seves emocions. La gestió emocional no només millora la convivència sinó que també augmenta l'autoestima i la resiliència dels infants.

A casa és on tot comença. És el primer lloc on els infants aprenen què vol dir estimar, enfadar-se, frustrar-se o alegrar-se. Abans fins i tot de parlar, ja entenen el llenguatge de les emocions: el to de veu, una mirada dolça, una abraçada o una expressió seriosa. És en aquest espai quotidià, tan proper i real, on els nens i nenes descobreixen com es viu, com es comparteix i com es calma allò que sentim.

La gestió emocional en família no consisteix a evitar els moments difícils, sinó a aprofitar-los per créixer junts. Quan una criatura s’enfada, plora o es tanca en ella mateixa, no ens està posant a prova, sinó que ens està demanant ajuda per comprendre el que li passa. I és aquí on el paper de la família és clau: acompanyar, comprendre i donar seguretat emocional”. Dra. Èlia López Cassà, és psicopedagoga i doctora en Ciències de l'Educació.

Joan Rodríguez i Serra és educador social (joanr.educadorsocial@gmail.com)