Què fa —i què no fa— un psicòleg / psicòloga forense

Quan es parla de psicologia forense, moltes persones pensen automàticament en perfils criminals, interrogatoris o en la capacitat de detectar mentides a simple vista. Són imatges populars, reforçades per la ficció, però descriuen només una petita part —i, sovint, una part distorsionada— de la feina real.

La psicologia forense aplica els coneixements, mètodes i tècniques de la psicologia a qüestions que apareixen en procediments judicials, administratius o legals. La seva finalitat és aportar una valoració tècnica, rigorosa i comprensible que ajudi qui ha de prendre una decisió: un jutjat, un tribunal, una Administració, un servei de protecció o, en determinats casos, les parts implicades en un procediment.

Un informe psicològic forense no decideix un cas ni substitueix la funció del jutge, de la Fiscalia, de l’advocacia, dels serveis socials o d’altres professionals sanitaris. La seva funció és diferent: aportar informació especialitzada sobre els aspectes psicològics rellevants per respondre una pregunta concreta.

Per exemple: quines necessitats presenta un menor en un procés de separació? Existeix dany psíquic i quina relació pot tenir amb uns fets investigats? Quins suports necessita una persona per exercir els seus drets i prendre determinades decisions? Quins factors de risc i de protecció cal tenir en compte en un context concret?

Psicologia clínica i psicologia forense: funcions diferents

Una de les confusions més freqüents consisteix a equiparar la intervenció clínica amb la forense. Totes dues utilitzen coneixements psicològics i poden incloure entrevistes, proves o revisió d’antecedents. Tanmateix, els seus objectius, la relació amb la persona avaluada i les seves regles de funcionament són diferents.

La intervenció clínica té com a finalitat principal comprendre el malestar, reduir el patiment, promoure el benestar i acompanyar un procés de canvi o recuperació. Es basa en una aliança terapèutica, en la confidencialitat pròpia de l’assistència i en objectius acordats amb la persona atesa.

L’avaluació forense, en canvi, es realitza per respondre una qüestió vinculada a un procediment. El psicòleg o la psicòloga forense ha de mantenir independència tècnica, explicar des de l’inici els límits de la confidencialitat i utilitzar mètodes adequats per respondre a l’objecte pericial. La persona avaluada pot ser qui sol·licita la pericial, però el destinatari final de l’informe sol ser una autoritat judicial o administrativa, o les parts d’un procés.

Això no significa que un mateix professional no pugui tenir formació i experiència tant clínica com forense. El que és important és que, respecte d’una mateixa persona i d’un mateix assumpte, se separin adequadament els rols. Qui tracta busca prioritàriament el benefici terapèutic; qui perita ha d’oferir una valoració independent, fins i tot quan les seves conclusions no coincideixen amb les expectatives de qui ha sol·licitat l’informe.

Àmbits en què intervé

La psicologia forense no es limita al dret penal. Les seves aplicacions són àmplies i depenen de la pregunta concreta que s’hagi de respondre.

Cadascun d’aquests àmbits té un marc legal, uns temps i uns criteris tècnics propis. No és el mateix avaluar les necessitats d’un menor en un procediment de família que analitzar el dany psíquic després d’un delicte o valorar factors rellevants per a un procés de suport a la capacitat jurídica. La metodologia s’ha d’adaptar a la pregunta pericial i no a l’inrevés.

Què pot avaluar un psicòleg forense

No existeix una única «exploració forense». El tipus d’entrevista, la documentació necessària i les proves complementàries depenen de l’objecte de l’informe.

La psicologia forense no consisteix a aplicar un test i extreure’n una conclusió automàtica. Cap prova, escala o entrevista resol per si sola una qüestió jurídica complexa. Un informe sòlid integra informació procedent de diverses fonts i explica com s’ha arribat a les conclusions.

Com s’elabora un informe pericial

Tot i que cada especialitat té particularitats, una avaluació forense rigorosa sol seguir una seqüència semblant.

1. Delimitar l’encàrrec

El procés comença amb una pregunta clara. Pot procedir d’un jutjat, d’un tribunal, de la defensa, d’una acusació, d’una persona particular o d’una entitat administrativa. Abans d’acceptar el cas, el professional ha de determinar si la pregunta és psicològicament abordable, si disposa de la competència necessària i si existeix algun conflicte d’interès.

No n’hi ha prou amb encarregar «un informe psicològic». Cal concretar què es vol valorar: dany psíquic, competències parentals, funcionament d’un menor, factors de risc, necessitats de suport, repercussió d’una situació de violència o qualsevol altra qüestió tècnicament delimitada.

2. Revisar la documentació

Abans d’entrevistar la persona, convé analitzar la documentació disponible: informes sanitaris, expedients escolars, informes socials, actuacions judicials, resolucions, antecedents laborals, comunicacions rellevants o avaluacions anteriors.

La documentació no substitueix l’exploració directa, però ajuda a formular hipòtesis, identificar aspectes que necessiten contrast i situar la informació dins d’una cronologia. També permet detectar incoherències, canvis evolutius, dades absents o explicacions alternatives que caldrà tenir en compte.

3. Realitzar entrevistes i exploracions

L’entrevista forense té una finalitat diferent de l’entrevista terapèutica. S’orienta a l’objecte pericial i s’ha de realitzar amb neutralitat, evitant preguntes suggestives, interpretacions prematures o intervencions que puguin interferir en una declaració posterior.

Segons el cas, pot ser necessària més d’una entrevista i, quan estigui justificat i sigui possible, informació de persones rellevants: progenitors, cuidadors, professorat, professionals tractants o altres fonts col·laterals. La utilitat d’aquesta informació depèn de la seva qualitat, de com s’hagi obtingut i de la seva relació amb la pregunta que s’analitza.

4. Aplicar instruments complementaris

Les proves psicomètriques o neuropsicològiques s’utilitzen quan aporten informació pertinent. Han de ser adequades a l’edat, el nivell cultural, l’idioma, les condicions de la persona avaluada i la pregunta forense plantejada.

Un resultat psicomètric no parla per si sol. S’ha d’interpretar juntament amb l’entrevista, la conducta observada, la documentació, les dades de validesa i la possible influència de factors com l’estrès, la fatiga, la medicació, el dolor, les dificultats cognitives o l’estil de resposta.

5. Integrar les dades i redactar

La fase essencial del treball pericial és la integració. L’informe ha de mostrar, de manera ordenada, quina informació s’ha revisat, quins mètodes s’han utilitzat, quins són els resultats rellevants i quin raonament connecta aquests resultats amb les conclusions.

Un informe clar sol incloure:

• Identificació del professional, de la persona avaluada i del procediment
• Objecte de la pericial i preguntes a respondre
• Metodologia, dates d’exploració i fonts d’informació
• Documentació examinada
• Resultats d’entrevistes, observacions i proves rellevants
• Consideracions psicològico-forenses
• Conclusions breus, clares i vinculades a l’objecte pericial
• Limitacions de l’avaluació i abast de les conclusions

En alguns procediments, a més, el professional pot ser citat a ratificar l’informe en seu judicial i respondre preguntes de les parts. La ratificació no consisteix a repetir el text del dictamen, sinó a explicar de manera comprensible el mètode seguit, les dades en què es basa i l’abast real de les conclusions.

Rigor, independència i límits

La independència és una de les condicions essencials d’una bona pericial. L’informe no serveix per confirmar allò que desitja la persona o entitat que l’ha sol·licitat, sinó per respondre amb honestedat tècnica a la pregunta plantejada.

Això exigeix evitar afirmacions que excedeixin les dades disponibles. També exigeix distingir amb claredat entre fets documentats, manifestacions de les persones entrevistades, resultats de proves, observacions professionals i inferències tècniques. Quan existeixen versions contradictòries o documentació incompleta, l’informe ho ha de dir expressament.

La qualitat d’una avaluació no depèn que les seves conclusions siguin contundents. Depèn que l’objecte estigui ben definit, els mètodes siguin pertinents, les fonts s’hagin contrastat i el raonament sigui comprensible i verificable.

Per això, un informe pericial rigorós ha d’explicitar els seus límits. Entre d’altres:

• Una avaluació es realitza en un moment determinat i pot no reflectir canvis posteriors
• La documentació disponible pot ser incompleta, parcial o contradictòria
• Pot no haver estat possible entrevistar totes les persones rellevants
• Algunes conclusions només es poden formular en termes de probabilitat o compatibilitat, no de certesa absoluta
• Els instruments psicològics tenen marges d’error i s’han d’interpretar en el seu context
• La pericial psicològica no substitueix les decisions jurídiques ni les valoracions d’altres disciplines quan aquestes siguin necessàries

L’objectivitat no significa absència de sensibilitat ni tractar les persones com a expedients. Significa respectar-ne la dignitat, explicar el procés amb claredat, actuar dins de la pròpia competència i oferir una valoració tècnica sense adoptar el paper de defensor, fiscal, jutge o terapeuta.

Quan pot ser útil una pericial

Pot ser útil sol·licitar una avaluació psicològica forense quan existeix una pregunta concreta que no es pot respondre només amb documents jurídics o amb un informe clínic assistencial. Per exemple:

• Quan cal valorar les necessitats psicològiques d’un menor en un conflicte de família
• Quan s’al·leguen seqüeles emocionals o dany psíquic derivats d’un fet concret
• Quan hi ha dubtes sobre competències parentals, vincles familiars o condicions de protecció
• Quan cal valorar capacitats funcionals i necessitats de suport
• Quan és necessari analitzar factors de risc i de protecció en un context específic
• Quan cal traduir informació psicològica complexa a un format comprensible i útil per a una decisió judicial o administrativa

No tota controvèrsia necessita una pericial. La seva utilitat augmenta quan existeix una pregunta psicològica concreta, informació suficient per abordar-la i una decisió que es pot beneficiar d’una valoració tècnica independent.

Una idea final

La psicologia forense no és una psicologia de televisió ni una tècnica per detectar mentides. És una disciplina d’avaluació aplicada a l’àmbit legal, basada en la formulació de preguntes adequades, l’ús de mètodes pertinents, el contrast de fonts i la comunicació clara dels resultats.

El seu valor no rau a oferir respostes absolutes, sinó a ajudar que les decisions incorporin informació psicològica rigorosa, contextualitzada i independent. Un bon informe pericial no promet certeses impossibles: explica què se sap, com s’ha arribat a saber, quins límits té aquesta informació i quines conclusions permet sostenir responsablement.

Bibliografia:

• American Psychological Association. (2013). Specialty guidelines for forensic psychology. American Psychologist, 68(1), 7–19. https://doi.org/10.1037/a0029889
• Consejo General de la Psicología de España. (s. f.). Modelo de informe psicológico forense.
• Consejo General de la Psicología de España. (2018). Guías y protocolos colegiales para la práctica de la psicología forense.
• Echeburúa, E., Muñoz, J. M., & Loinaz, I. (2011). La evaluación psicológica forense frente a la evaluación clínica: propuestas y retos de futuro. International Journal of Clinical and Health Psychology, 11(1), 141–159.
• Heilbrun, K., Grisso, T., & Goldstein, A. M. (Eds.). (2009). Foundations of forensic mental health assessment. Oxford University Press.
• Ministerio de Justicia. (2022). Guía de buenas prácticas para la declaración en el proceso penal de menores y personas con discapacidad necesitadas de especial protección: intervención desde la psicología forense, en particular en la prueba preconstituida.
• Muñoz, J. M. (2013). La evaluación psicológica forense del daño psíquico: propuesta de un protocolo de actuación pericial. Anuario de Psicología Jurídica, 23, 61–69.
• Vázquez Mezquita, B. (2005). Manual de psicología forense. Síntesis.

Margarita Pagès i Sofia van Egmond, psicòlogues forenses