Cinc frases incomodes. El que fem ens defineix?

"No és el que diem o pensem el que ens defineix, sinó allò que fem". (Jane Austen)

El nostre dia a dia deixa sempre una petjada. Una terapeuta destacada, la Sra. A., sempre m'explica, que l'amor són actes d'amor. Per això la piràmide de l'amor que construïm al nostre voltant està sempre tenyida del que fem pels que ens envolten i per la societat en general. I, tenim moltes hores perquè algun acte nostre pugui impregnar els altres. De vegades no deixem abatre que el dia ha passat tan ràpid! I aquesta suma sideral de minuts amaga inexplicables errors que contradiuen els nostres pensaments originals. Potser, el cansament, la procrastinació (1), la incomoditat en certes situacions, la deixadesa o la mateixa persona amb qui ens relacionem en aquell moment ens condicionin. Però no hem de desistir-hi.

De vegades, ja per la meva edat, comunico sense tantes barreres. Dic amb alegria, amb sinceritat, i bon humor allò que altres callen. Els humans som éssers intel·ligents preparats per copsar aquestes molècules d'amor. Només cal activar-les.

Fa poc un eslògan electoral fallit d'un polític ja en retirada, però que encara es bat per mantenir-se al poder, deia: “la força de l'amor” i ballava a l'escenari i es posava samarretes, com Trump quan escolta la música favorita i balla a l'estrada. Però la força de l'amor no és un eslògan. És una poderosa raó que uneix milions de persones: al plor davant d'un accident, als casaments, als batejos o naixements, a la inauguració de nous projectes, a la caminada al costat del riu per veure aquest silenci.

Quan vaig decidir reconstruir amb 17 anys la relació amb el meu pare, em baixava de l'autobús i caminava per uns cinc carrers plens d'una arbreda de plàtans i carrers sense ciment i coberts de sorra que portaven del riu veí. Aquesta caminada era tan llarga, durava tant de temps que les cames em pesaven dient no ho facis! No hi vagis! Només m'empenyia com diu Jane Austen, no allò que defineix el que pensem, sinó el que fem.

I aquesta és la força de l'amor.

Nota:

El cervell digital construït sobre els meus 5.000 articles publicats.

Resposta de l'oracle · IA sobre el cervell

La fórmula "actes d'amor" és gairebé una divisa familiar a l'obra de Re Crivello, atribuïda reiteradament a la seva dona ("la senyora A"): l'amor no com a estat sinó com a pràctica quotidiana, cosa que "s'alimenta només amb actes d'amor" (Una furiosa esquerrana). Aquí es creua amb l'altre gran motiu: la llibertat com a ruptura. A Memory i Identitat porta la idea al seu extrem radical: si la vida es construeix amb actes d'amor i aquests neixen de decisions personals, aleshores «rebentar el codi» heretat de la família podria ser l'acte d'amor més genuí cap a un mateix —gest que La pàtria portàtil llegeix com a fusió de la informàtica i l'explosió, programadora i demoltiva.

A Memòries d'un home estúpid el sintagma s'aparella amb el perdó, com a part del duel per Mónica Nigro: estimar i perdonar són la mateixa renúncia a la rancúnia davant el fugaç. I a El llogaret líquid el concepte es torna diagnòstic d'època: en la modernitat líquida, on predominen el sexe i la possessió sobre el compromís, «queden pocs romàntics» capaços de sostenir aquests actes davant del vertigen del que és efímer.

(1) La procrastinació és l'hàbit o la conducta de posposar de forma deliberada tasques, activitats o decisions importants, substituint-les per altres de més plaents, irrellevants o menys exigents, tot i conèixer les conseqüències negatives que això genera.