I quan les paraules marquen?

No puc restar indiferent davant dels darrers aconteixements que hem viscut a Cubelles.

Conec personalment els tres joves entre els 13 i 14 anys implicats en aquests fets. Puc assegurar que he sentit vergonya pel comportament dels adults més que el dels propis joves.

Uns nens de l’IES de Cubelles, que podrien haver estat els meus fills, apareixen en boca de tothom amb un seguit de preguntes sense resposta.

He pogut compartir amb d’altres joves, no oblidem que els qualifiquem de joves però aquests no fa gaires anys estudiaven la EGB, per tant eren considerats nens, les seves opinions sobre el tema i el que unànimement reclamen és la necessitat que els adults hem de donar-los suport des de la seriositat, el respecte i la mesura.

Necessiten que cadascú que intervé en el seu desenvolupament assumeixi i resolgui les seves competències des de la vessant educativa, familiar o socio-sanitària, que es doti de mecanismes als nostres joves per “fer-los progressar satisfactòriament”.

Els adults creuen tenir el poder de la veritat absoluta i abans de mostrar-se febles resolen les seves diferències atacant, ja ho diuen “ la millor defensa és un bon atac”.

Ens afanyem en ser els millors, en guanyar més diners que els altres, amb les coses que ens fan socialment acceptats, un bon cotxe, un gran habitatge i les millors expressions de la societat de consum. Per contra, els que no ho fan se’ls anomena fracassats.

Com podem jutjar el que fan els nostres joves als carrer, a l’escola o a casa si ni tan sols els oferim el dret al dubte?

Què fa que un nen-jove adquireixi un comportament violent ? Aquests dies les hem sentit des de tots colors; incidents tan greus com els ocorreguts en un caixer o en una benzinera arriben a incitar en l’opinió pública els instints més bàsics de revenja.

No podem jutjar als nostres joves, les nostres famílies, la nostra comunitat educativa, en definitiva la nostra societat d’una forma tan negativa.

Penseu, que per la meva professió, em toca estar a prop dels infants i joves que sota la tutela de l’administració s’esforcen cada dia per viure en normalitat una realitat que, en moltíssims casos d’una forma involuntària, els ha tocat viure.

Penseu que moltes famílies d’aquest País ens esforcem diàriament per educar als nostres fills al marge de les incoherències, esforçant-nos per transmetre valors com justícia, solidaritat, mentre d’altres amb una paraula ho esborren en un instant.

Les sentències no es dicten solament en els jutjats, hi són al carrer, a l’escola, al barri, al poble, a la ciutat, a la muntanya, al camp, a l’esport, ...

Cal mantenir una actitud més responsable davant dels nostres infants i els nostres joves, des de les institucions i des de la família hem de preservar el futur dels nostres fills que són, inevitablement els relleus naturals de la nostra existència i que hauran de viure en un horitzó on tothom hi té cabuda sense distincions.

“Ens perdem en la multitud de les nostres situacions , de les nostres reaccions, de les nostres emocions i dels nostres pensaments”.

Alain Touraine “ Un nou paradigma”


Joan Rodríguez i Serra
Regidor d’Acció Social i Sanitat
Ajuntament de Cubelles