Unitat a l'esquerra del PSOE

En un context marcat per la polarització política, la desafecció ciutadana i l’avenç sostingut de l’extrema dreta arreu d’Europa, l’Estat espanyol no n’és cap excepció. El creixement electoral de Vox i la consolidació d’un relat reaccionari que qüestiona estructures democràtiques i drets (socials, nacionals, feministes i mediambientals) han situat el debat polític en un terreny cada vegada més tens. Davant d’aquest escenari, cal una reflexió serena però valenta: potser ha arribat el moment d’assumir que una candidatura unitària de totes les forces progressistes a l’esquerra del PSOE no és només desitjable, sinó imprescindible.

L’antídot democràtic davant la fragmentació

La divisió electoral ha estat, històricament, un dels grans llasts de l’espai progressista. En un sistema com l’espanyol, amb circumscripcions provincials i la llei d’Hondt, la dispersió del vot penalitza especialment les candidatures mitjanes i petites. La fragmentació no només redueix la representació parlamentària, sinó que també projecta una imatge de desunió i debilitat que desmobilitza part de l’electorat.

En canvi, una proposta unitària —que integri el conjunt de projectes progressistes i sobiranistes que integren la part més radical de l’esquerra de l’estat— podria actuar com un veritable revulsiu. No es tracta només de sumar sigles, sinó de construir un relat compartit, amb un programa sòlid i una estratègia comuna que permeti optimitzar cada vot i convertir-lo en representació efectiva.

La unitat no és una renúncia a la pluralitat; és una eina per fer-la efectiva. Per tant, el treball d’integració i síntesi dels aspectes socials, mediambientals, feministes i plurinacionals hauria de ser el “core”, a hores d’ara, de la construcció de la gènesi d’aquest moviment plenament necessari i urgent.

Reconstruir el pes electoral i la incidència política

L’espai a l’esquerra del PSOE ha demostrat, en diferents moments, que pot ser determinant en la governabilitat i en l’impuls de polítiques transformadores. Reformes laborals, pujades del salari mínim, lleis d’habitatge o avenços en drets socials no s’expliquen sense la pressió i la presència d’aquest espai al Congrés.

Ha demostrat també, malauradament, les dificultats d’aquest espai per  connectar amb els anhels de la gent en l’àmbit de la generació de propostes que afrontin els principals reptes que tenim com a societat. També la incapacitat comunicativa de relacionar-se amb l’entorn, i, sobretot, la manca d’empatia amb la ciutadania, ja que des de fa massa anys, el discurs “bonista” de l’esquerra, en aquelles qüestions bàsiques que preocupen prioritàriament al conjunt de la població, ha estat massa políticament correcte. I la mancança en aquests aspectes comunicatius i empàtics han fet que el pes de la preocupació de la ciutadania en reptes com la immigració, l’habitatge, el treball o la seguretat hagi augmentat exponencialment els darrers anys. En la mateixa proporció que ho ha fet el populisme.

Si la comunicació i l’empatia no formen part de l’oferta d’un espai polític, la seva incidència, amb el temps, es va esvaint. De fet això és el que ha passat, no només amb l’espai que representa el PSOE, sinó també i sobretot, amb el que queda a la seva esquerra. És cert, també, que la capacitat financera i estratègica del feixisme s’ha imposat de forma aclaparadora aquests darrers anys, materialitzada a través de l’efecte pervers i manipulador de determinades xarxes socials i mitjans digitals.

Tanmateix, la pèrdua de suport electoral i les tensions internes han minvat la seva capacitat d’incidència. Una candidatura unitària podria revertir aquesta tendència per tres vies fonamentals: recuperant vot abstencionista o desencisat, que sovint penalitza la divisió; projectant una imatge de responsabilitat i maduresa política, imprescindible en temps d’incertesa; i multiplicant la representació en províncies petites, on avui el vot fragmentat es tradueix en escons perduts.

No es tracta només de resistir, es tracta de tornar a ser decisius.

Garantir el futur: justícia social, medi ambient, feminisme i plurinacionalitat

Però l’argument més poderós per a la unitat no és estrictament electoral. És bàsicament humanístic i civil.

Ens trobem davant una crisi climàtica sense precedents. Les onades de calor extremes, la sequera persistent i la pèrdua de biodiversitat són ja una realitat tangible. L’agenda ecològica no pot quedar subordinada a càlculs partidistes. Des de molts sectors s’està advertint que la transició energètica justa no és opcional: és urgent.

Alhora, la desigualtat social continua sent una ferida oberta. L’encariment de l’habitatge, la precarietat laboral juvenil i la feminització de la pobresa exigeixen respostes valentes. Sense una esquerra forta i coordinada, el risc és que el debat públic es desplaci cap a marcs reaccionaris que culpabilitzen els més vulnerables en lloc de qüestionar els privilegis estructurals.

Una candidatura unitària podria articular una proposta integral que combini una transició ecològica amb creació d’ocupació verda, una fiscalitat progressiva amb reforç dels serveis públics i un feminisme i una lluita antiracista com a eixos centrals de cohesió social.

La lluita contra el canvi climàtic i contra les desigualtats socials no són agendes paral·leles; són part de la mateixa batalla per la dignitat.

Més enllà de les sigles i dels personalismes: un projecte compartit

La unitat no serà fàcil. Implica generositat, molta generositat, fugir de la immediatesa, capacitat de negociació i renúncia a protagonismes. Però també és una oportunitat per redefinir un projecte polític capaç d’il·lusionar. No es tracta d’una simple coalició tècnica, sinó d’un pacte polític estratègic i amb vocació de futur a llarg termini.

I no hem començat gens bé. És veritablement esperpèntica la situació que s’està vivint amb les reaccions dels diferents actors potencialment concernits en una operació d’aquestes característiques. Articles criticant els possibles personalismes dels proposants, fent evident un profund personalisme de fons de qui fa la crítica. D’altres criticant l’oportunisme polític, o la cerca de rèdits electorals individuals, amb opinions que deixen entreveure nítidament el càlcul electoral egoista de qui expressa l’opinió. Opinions publicades a mitjans amb apel·lacions a no desqualificar cap dels actors potencialment participants en aquest projecte, a l’hora que es llancen desqualificacions grolleres contra ells.  Advertiment de no caure en l’ostentació pública de les vergonyes dels potencials companys de viatge mitjançant un article, públic, que fa ostensible precisament les vergonyes de l’altre, que no és contrari sinó adversari. Apel·lacions a la discreció des de una tribuna pública, esbudellant des de dins un projecte que s’hauria de caracteritzar per l’absència de soroll mediàtic d’entrada.

Realment lamentable. Si es volgués rebentar una iniciativa tan necessària, urgent i complexa com aquesta, no es podria fer millor.

Si l’extrema dreta avança alimentant la por i la divisió, la resposta no pot ser la fragmentació. Ha de ser la cooperació, la intel·ligència estratègica i la construcció d’un horitzó compartit.

Potser, doncs, la pregunta no és si la unitat és possible, sinó si el moment històric permet el luxe de no intentar-la.