La sisena hora

La consellera d’educació va confirmar i quantificar pels mitjans de comunicació, la seva intenció de posar en marxa per al proper curs la sisena hora per l’alumnat de primària.

La principal raó donada es la d’equiparar l’horari dels centres concertats i el centres públics, ja que aquesta sisena hora computada a través de tota l’escolaritat es concreta en un curs més i per tant ha d’ afavorir una millor formació final.

Acabar amb la diferència d’horaris entre centres finançats amb fons públics es un dels molts reptes que té avui dia plantejats l’educació, però en absolut el prioritari, i de dubtosa repercussió en la capacitació final de l’alumnat. L’últim informe pisa quan valora aquest aspecte ens diu que la diferència de qualificació entre l’alumnat de l’ensenyament públic i el concertat es mínima i atribuïble bàsicament a l’estrat social de l’alumnat. Tots estarem d’acord en que una de les coses que més ajuden a obtenir uns bons resultats acadèmics, es un entorn familiar culte i motivador.

Tinc dubtes molt seriosos de que allargar la jornada de treball de les nostres criatures els farà estar millor preparats, doncs ni hi ha cap estudi que ho avali i tothom sap que una cosa es estar present a l’aula o a la feina i una altre de molt diferent és que aquesta presència sigui rendible. En canvi no tinc cap dubte que no els farà més feliços.

Si tenim en compte els horaris que regeixen a la majoria dels centres de primària ens trobarem que tindrem els centres oberts des de les 8 del matí per fer l’acollida, fins a les 6 de la tarda i després se suposa que vindran les activitats extraescolars, ja sigui dintre del centre com a fora. Si fem un ràpid recompte ens trobem que tindrem a una gran part de l’alumnat unes 10/11 hores fora de casa i la gran majoria d’aquestes treballant, per què no ens enganyem, per molt atractives que siguin les activitats extraescolars que les criatures fan, no deixen de requerir un gran esforç de concentració, atenció, etc.

Potser m’equivoco, però no crec que sigui un horari adequat per a ningú, i molt menys per a criatures d’aquestes edats, que necessiten d’un espai diari per fer el que els vingui de gust: jugar, llegir, etc.

D’altra banda em pregunto quan tindran ocasió aquesta canalla i les seves famílies de gaudir els uns dels altres. Amb aquests horaris, el temps de la família dona just per ajudar a fer els deures, banyar-se , sopar i anar a dormir.

Es aquesta la manera de possibilitar a les famílies que siguin responsables de l’educació de les seves criatures? Es d’aquesta manera que podran fer l’acompanyament tan indispensable com insubstituïble per el seu creixement?

Crec que ens estem equivocant i que en comptes de reduir els horaris de les persones amb criatures per compaginar la vida familiar i laboral, el que estem fent es ampliar l’horari dels nens i donar una solució fàcil que suportarà la baula més dèbil de la cadena.

Per intentar (aconseguir-ho o no, es un altre tema) pujar criatures felices, segures, amb criteri, etc. es necessita invertir temps i atencions que vagin més enllà de compartir al dia un parell d’hores plenes de obligacions. No podem oblidar que la família és l’espai principal d’educació en valors, sentiments, etc.

La manca de temps del pare o mare genera angoixa en les criatures i cada vegada més ens trobem a les escoles amb desordres emocionals a edats més primerenques, que generen comportaments inadequats.

Necessitem nens i nenes amb menys estímuls materials i més afectius i intel•lectuals. Resumint, necessitem adults disponibles i aquesta tasca no es una opció només familiar, sinó de tota la societat que ha de buscar les formes perquè tot això sigui possible, invertint en actuacions que facin compatible la vida familiar i laboral.


Finalment apuntar que a d’altres països que prenem com a referència per els seus bons resultats en educació com és el cas de Finlàndia, l’accent no el posen a les hores que estan al centre, que en són globalment les mateixes que les nostres en el cas de primària i menys a infantil, i on l’educació obligatòria comença als 7 anys. El que propicien es un estat del benestar que permet a les persones amb criatures gaudir de permisos, reduccions de jornada, etc. que repercuteixen en una dedicació adequada als infants. També es donen altres factors com la valoració social de la tasca del professorat que fa demanar les millors notes per accedir-hi a una formació inicial de 4 o 5 anys; respecte i la confiança cap al professorat, l’autonomia i gestió local; la manipulació i l’experimentació com a eix de l’aprenentatge, etc.

De ben segur que la voluntat de la consellera es la millora de la qualitat de l’ensenyament, i s’ha de reconèixer l’esforç pressupostari que la implantació de la sisena hora suposarà i la repercussió positiva que tindrà a nivell de augment de professorat en els centres, però potser els esforços caldria fer-los en una altra direcció com ara redefinir els curriculums precisant qué es propi de l’escola i que no; nous perfils professionals :mediadors socials, psicòlegs, mestres d’arts; una formació inicial i permanent adequada que inclogui la capacitació del professorat per ajudar en el desenvolupament socioemocional de l’alumnat.

És ben clar que són múltiples les possibilitats i molta la feina, però m’agradaria acabar aquesta reflexió amb una idea que crec que cada vegada serà més necessària en una societat cada cop més complexa: l’educació no només consisteix en adquirir coneixements si no en aprendre a pensar i conviure.

Paca Almendros Ortiz