-
El Gran Duc
-
Arnau Nin
- 10-12-2006 20:08
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
L’actual segon tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, Jordi Valls, ha anunciat la seva renúncia a encapçalar per tercera vegada consecutiva la llista municipal d’Iniciativa per Catalunya-Verds. S’inicia, doncs, la carrera per trobar un substitut que encapçali la formació ecosocialista a les properes eleccions municipals que se celebraran el mes de maig de 2007. De moment, dues són les candidates: l’actual regidora d’Esports, Iolanda Sánchez, i Alba Garcia, tècnica municipal al consistori de Sant Feliu de Llobregat. Amb tot, i sigui qui sigui la propera cap de llista, el futur del partit caurà a bones mans. Serà el moment de tancar amb un mínim de dignitat l’etapa Jordi Valls. Però d’això en parlarem més endavant.
De moment, dir que les dues candidates a la formació ecosocialista tenen un currículum i una trajectòria envejable. Sánchez, de 36 anys d’edat, és la candidata oficial del partit. Els vilanovins la consideren una treballadora infatigable i d’un tracte exquisit i discret. Des de que va entrar de regidora a l’Ajuntament el 1995, Sánchez no ha aixecat mai la veu a ningú ni contra ningú, i les seves crítiques, lluny de traspuar odi i visceralitat, sempre han estat constructives. En les dues últimes legsilatures ha ocupat la regidoria de Joventut i Esports, des d’on ha desenvolupat una tasca que mereix, com a mínim, ser aplaudida. Amb tot, Sánchez no és un “animal polític”, en el sentit mediàtic del terme, i vulgui o no, qui encapçala una llista que aspira a quotes de govern ha de saber vendre el producte. En això, alguns dels seus companys de files i de partit en tenen la mà trencada, com Francesc Surroca, sempre omnipresent, sobretot als mitjans de comunicació. Faria bé la regidora Sánchez d’aprendre de Surroca i sortir del seu despatx per explicar més i millor el seu projecte i model de ciutat. Per això vol encapçalar la llista d’ICV-EUiA, oi?
Pel que fa a Alba Garcia, cal destacar que és llicenciada en Geografia i Història, especialista en polítiques de gènere i tècnica d’Igualtat a l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat. Garcia, però, parteix amb dos desavantatges respecte a la seva principal competidora: és una completa desconeguda per a l’electorat vilanoví i, a sobre, compta amb escàs suport en l’actual direcció del partit. Amb tot, Alba Garcia, de 44 anys, té un as a la màniga: ningú com ella simbolitza i representa tan clarament la renovació. Molta gent lliga injustament Iolanda Sánchez a Jordi Valls, amb qui ha format duet electoral durant vuit anys. I aquesta és una llosa que pesa molt. En canvi, Alba representa una cara nova dins l’endogàmic consistori vilanoví.
Tot plegat, doncs, bones notícies per a Iniciativa per Catalunya-Verds. Sembla que finalment la fosca etapa encapçalada per Jordi Valls s’acaba. Sí, i és que l’actitud i els comentaris del cap de llista ecosocialista en les dues darreres legislatures ha fet molt mal al partit. I si no, anem a les dades, que aquestes no enganyen i són objectives. A les eleccions municipals de 1999, quan el tripartit envia a l’oposició el convergent Esteve Orriols, Jordi Valls obté 1.810 vots (7,61%). Aquest resultat contrasta amb l’obtingut quatre anys abans, quan Iniciativa aconsegueix 3.699 vots (16,04%) i tres regidors, i tot això després d’haver governat en coalició amb Convergència i Unió. Així, doncs, quan Valls encapçala la llista municipal d’ICV l’any 1999 cauen pel camí 1.889 vots, passa del 16% al 7,61%, perd un regidor dels tres que tenia i és superat per ERC i PP. Valls, doncs, deixa el partit en última posició després d’una derrota sense precedents que només és compensada “in extremis” per l’entrada d’Iniciativa al govern.
Malauradament, i després d’aquests llastimosos resultats, Valls no n’aprèn. En comptes d’administrar la derrota amb humilitat i saviesa, dues màximes que els polítics no haurien d’oblidar mai, fa tot el contrari. Algunes de les respostes de Jordi Valls als plens municipals sovint demostren una prepotència que fa pujar els colors de la cara a Iolanda Sánchez, companya de partit i de govern. Mostres? En recordo especialment dues. La primera, unes declaracions de Valls davant la premsa en què acusava els promotors urbanístics “de voler fer l’agost a Vilanova” (Diari de Vilanova, juliol de 2002). Home, potser sí que hi ha promotors que s’embutxaquen diners, però… tots? Això seria tan contraproduent com afirmar que els promotors s’enriqueixen perquè els regidors d’Urbanisme requalifiquen els terrenys. I no és així, oi?
La segona, però, és un fet que considero gravíssim des d’un punt de vista de qualitat democràtica. El titular és aquest: “Acusen el primer tinent d’alcalde de Vilanova d’actitud discriminatòria en un tribunal qualificador”. Recorden? Aquí hi ha la resta de la història: “L’inici de la polèmica es remunta l’estiu passat, quan la centenària Colla de Diables va recitar els seus tradicionals versots satírics de festa major en què es criticava durament, i a nivell personal, el cap de llista d’ICV Jordi Valls. Divendres passat, un dels membres del Ball de Diables es va presentar al tribunal, amb set candidats més, per aspirar a una de les quatre places d’agent forestal, tasca que ja havia desenvolupat en els darrers anys i sense que mai se li hagués obert un expedient sancionador. Davant del tribunal, Valls va formular dues preguntes “tendencioses i discriminatòries” al candidat saltant-se les normes acordades amb la resta de membres que formaven la taula (...). Per la seva banda, Jordi Valls va demanar la setmana passada que es retirés la subvenció als Diables de Vilanova per conducta “homòfoba i xenòfoba”.
D’acord, els versots dels Diables eren patètics, però que un càrrec públic amb responsabilitat de govern utilitzi un tribunal per a revenges personals posa de manifest una actitud irresponsable mancada de tota autoritat moral. Dir, per acabar, que una situació d’aquestes característiques en un país amb una democràcia consolidada hauria suposat la defenestració directa de Valls. Aquí, en canvi, el candidat a ocupar la plaça d’agent forestal es va quedar sense la feina. Increïble. Només que s’hagués disculpat públicament potser ara aquest seria recordat com un episodi desafortunat en la trajectòria política de Valls. Però ni això; és més, va amenaçar, en una entrevista concedida al Diari de Vilanova, de portar als tribunals aquells que “t’insulten i et diuen xoriço o especulador”. Fins a aquí d’acord, però quan el periodista Guillem Mercader li pregunta si no creu que els polítics, en tant que personatges públics han d’assumir alguna crítica, la resposta de Valls és fabulosa: “Fem una gestió pública, un treball per a la comunitat, però no ens guanyem la vida amb la nostra imatge. En el cas de les folklòriques, els artistes o, fins i tot els periodistes, la seva feina té un component altíssim d’imatge”.
-“Però no creu que els polítics també viuen de la seva imatge?” li torna a preguntar Mercader.
-“És diferent, no hi ha sentències judicials en aquest sentit”, respon Valls.
En definitiva, Jordi Valls, en aquesta entrevista publicada al Diari de Vilanova el 24 d’agost de 2001 (pàgina 6) ens assegura que els polítics no tenen imatge pública i, per tant, no poden ser criticats en els versots dels Diables o els sermons de l’Arrivo; això sí, folklòriques, periodistes i artistes sí, tot i no ostentar cap càrrec públic pagat pels contribuents. En una posterior entrevista de la periodista Laura Marín, publicada a Vilanova Digital, Valls deia: “tenim sensibilitats que no hi són ni en el partit socialista ni en Esquerra”. I potser té raó, potser aquesta “sensibilitat” la resta de mortals no l’entenem...
En fi, molta feina tenen al davant Sánchez i Alba per remuntar i reorientar el rumb d’un partit que a les darreres eleccions municipals de 2003 van obtenir 2.193 vots i dos regidors, una mica més que el 1999. La raó? Doncs que ICV recupera els 479 vots d’EUiA que l’any 1999 van anar per lliure i que el 2003 tornen als ecosocialistes. Aquest és el llegat que deixa Valls en un partit que ha estat superat ja clarament pel PP, quelcom inconcebible fa només deu anys enrera. Aquesta és la demostració que l’electorat té molt clar que la política “també la fan les persones”.
De moment, dir que les dues candidates a la formació ecosocialista tenen un currículum i una trajectòria envejable. Sánchez, de 36 anys d’edat, és la candidata oficial del partit. Els vilanovins la consideren una treballadora infatigable i d’un tracte exquisit i discret. Des de que va entrar de regidora a l’Ajuntament el 1995, Sánchez no ha aixecat mai la veu a ningú ni contra ningú, i les seves crítiques, lluny de traspuar odi i visceralitat, sempre han estat constructives. En les dues últimes legsilatures ha ocupat la regidoria de Joventut i Esports, des d’on ha desenvolupat una tasca que mereix, com a mínim, ser aplaudida. Amb tot, Sánchez no és un “animal polític”, en el sentit mediàtic del terme, i vulgui o no, qui encapçala una llista que aspira a quotes de govern ha de saber vendre el producte. En això, alguns dels seus companys de files i de partit en tenen la mà trencada, com Francesc Surroca, sempre omnipresent, sobretot als mitjans de comunicació. Faria bé la regidora Sánchez d’aprendre de Surroca i sortir del seu despatx per explicar més i millor el seu projecte i model de ciutat. Per això vol encapçalar la llista d’ICV-EUiA, oi?
Pel que fa a Alba Garcia, cal destacar que és llicenciada en Geografia i Història, especialista en polítiques de gènere i tècnica d’Igualtat a l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat. Garcia, però, parteix amb dos desavantatges respecte a la seva principal competidora: és una completa desconeguda per a l’electorat vilanoví i, a sobre, compta amb escàs suport en l’actual direcció del partit. Amb tot, Alba Garcia, de 44 anys, té un as a la màniga: ningú com ella simbolitza i representa tan clarament la renovació. Molta gent lliga injustament Iolanda Sánchez a Jordi Valls, amb qui ha format duet electoral durant vuit anys. I aquesta és una llosa que pesa molt. En canvi, Alba representa una cara nova dins l’endogàmic consistori vilanoví.
Tot plegat, doncs, bones notícies per a Iniciativa per Catalunya-Verds. Sembla que finalment la fosca etapa encapçalada per Jordi Valls s’acaba. Sí, i és que l’actitud i els comentaris del cap de llista ecosocialista en les dues darreres legislatures ha fet molt mal al partit. I si no, anem a les dades, que aquestes no enganyen i són objectives. A les eleccions municipals de 1999, quan el tripartit envia a l’oposició el convergent Esteve Orriols, Jordi Valls obté 1.810 vots (7,61%). Aquest resultat contrasta amb l’obtingut quatre anys abans, quan Iniciativa aconsegueix 3.699 vots (16,04%) i tres regidors, i tot això després d’haver governat en coalició amb Convergència i Unió. Així, doncs, quan Valls encapçala la llista municipal d’ICV l’any 1999 cauen pel camí 1.889 vots, passa del 16% al 7,61%, perd un regidor dels tres que tenia i és superat per ERC i PP. Valls, doncs, deixa el partit en última posició després d’una derrota sense precedents que només és compensada “in extremis” per l’entrada d’Iniciativa al govern.
Malauradament, i després d’aquests llastimosos resultats, Valls no n’aprèn. En comptes d’administrar la derrota amb humilitat i saviesa, dues màximes que els polítics no haurien d’oblidar mai, fa tot el contrari. Algunes de les respostes de Jordi Valls als plens municipals sovint demostren una prepotència que fa pujar els colors de la cara a Iolanda Sánchez, companya de partit i de govern. Mostres? En recordo especialment dues. La primera, unes declaracions de Valls davant la premsa en què acusava els promotors urbanístics “de voler fer l’agost a Vilanova” (Diari de Vilanova, juliol de 2002). Home, potser sí que hi ha promotors que s’embutxaquen diners, però… tots? Això seria tan contraproduent com afirmar que els promotors s’enriqueixen perquè els regidors d’Urbanisme requalifiquen els terrenys. I no és així, oi?
La segona, però, és un fet que considero gravíssim des d’un punt de vista de qualitat democràtica. El titular és aquest: “Acusen el primer tinent d’alcalde de Vilanova d’actitud discriminatòria en un tribunal qualificador”. Recorden? Aquí hi ha la resta de la història: “L’inici de la polèmica es remunta l’estiu passat, quan la centenària Colla de Diables va recitar els seus tradicionals versots satírics de festa major en què es criticava durament, i a nivell personal, el cap de llista d’ICV Jordi Valls. Divendres passat, un dels membres del Ball de Diables es va presentar al tribunal, amb set candidats més, per aspirar a una de les quatre places d’agent forestal, tasca que ja havia desenvolupat en els darrers anys i sense que mai se li hagués obert un expedient sancionador. Davant del tribunal, Valls va formular dues preguntes “tendencioses i discriminatòries” al candidat saltant-se les normes acordades amb la resta de membres que formaven la taula (...). Per la seva banda, Jordi Valls va demanar la setmana passada que es retirés la subvenció als Diables de Vilanova per conducta “homòfoba i xenòfoba”.
D’acord, els versots dels Diables eren patètics, però que un càrrec públic amb responsabilitat de govern utilitzi un tribunal per a revenges personals posa de manifest una actitud irresponsable mancada de tota autoritat moral. Dir, per acabar, que una situació d’aquestes característiques en un país amb una democràcia consolidada hauria suposat la defenestració directa de Valls. Aquí, en canvi, el candidat a ocupar la plaça d’agent forestal es va quedar sense la feina. Increïble. Només que s’hagués disculpat públicament potser ara aquest seria recordat com un episodi desafortunat en la trajectòria política de Valls. Però ni això; és més, va amenaçar, en una entrevista concedida al Diari de Vilanova, de portar als tribunals aquells que “t’insulten i et diuen xoriço o especulador”. Fins a aquí d’acord, però quan el periodista Guillem Mercader li pregunta si no creu que els polítics, en tant que personatges públics han d’assumir alguna crítica, la resposta de Valls és fabulosa: “Fem una gestió pública, un treball per a la comunitat, però no ens guanyem la vida amb la nostra imatge. En el cas de les folklòriques, els artistes o, fins i tot els periodistes, la seva feina té un component altíssim d’imatge”.
-“Però no creu que els polítics també viuen de la seva imatge?” li torna a preguntar Mercader.
-“És diferent, no hi ha sentències judicials en aquest sentit”, respon Valls.
En definitiva, Jordi Valls, en aquesta entrevista publicada al Diari de Vilanova el 24 d’agost de 2001 (pàgina 6) ens assegura que els polítics no tenen imatge pública i, per tant, no poden ser criticats en els versots dels Diables o els sermons de l’Arrivo; això sí, folklòriques, periodistes i artistes sí, tot i no ostentar cap càrrec públic pagat pels contribuents. En una posterior entrevista de la periodista Laura Marín, publicada a Vilanova Digital, Valls deia: “tenim sensibilitats que no hi són ni en el partit socialista ni en Esquerra”. I potser té raó, potser aquesta “sensibilitat” la resta de mortals no l’entenem...
En fi, molta feina tenen al davant Sánchez i Alba per remuntar i reorientar el rumb d’un partit que a les darreres eleccions municipals de 2003 van obtenir 2.193 vots i dos regidors, una mica més que el 1999. La raó? Doncs que ICV recupera els 479 vots d’EUiA que l’any 1999 van anar per lliure i que el 2003 tornen als ecosocialistes. Aquest és el llegat que deixa Valls en un partit que ha estat superat ja clarament pel PP, quelcom inconcebible fa només deu anys enrera. Aquesta és la demostració que l’electorat té molt clar que la política “també la fan les persones”.
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!
