Margherita Dolcevita

Stefano Benni és un autor quasi desconegut per aquestes terres. Paradoxalment, a Itàlia és considerat un autor de culte. Potser per això en aquest tros de món el publica l’editorial Moll, una empresa valenta que fa apostes de risc i que ja va portar a les llibreries, en el seu moment, el primer recull de contes de l’autor (El bar sota el mar, 2005).

A través de la història de la Margherita i de la seva més que excèntrica família, Benni fa una mena de repàs dels tics de la societat moderna (o era postmoderna?); la frescor narrativa, fonamentada en l’oralitat i un llenguatge juvenil, és impactant. La nena desperta i imaginativa, l’avi lúcid que viu reclòs a les golfes, la parella de germans (l’un intel•lectual, l’altre hooligan), ... Tots els personatges tenen una vessant freak que converteix l’obra en una mena d’esperpent: s’estira la realitat com si d’un xiclet es tractés.

De lectura fàcil, té mols punts en comú amb aquell èxit cinematogràfic de fa uns anys, Amèlie. I com la mateixa pel•lícula, tinc la sensació que als lectors o els encantarà, o l’odiaran. Alguns es quedaran amb la innegable frescor de la protagonista, d’altres possiblement acusin l’auor d’excessivament doctrinari. El que es evident és que, si fem cas de la trilogia clàssica (presentació – nus – desenllaç), a Benni li fallen una mica les dues darreres potes. Potser per això és més bon autor de contes que no pas de novel•les, no ho sé. Servidor prefereix formar part del grup de lectorsagraïts perquè, en un llibre on s’hi poden trobar frases com Només els peixos morts van amb el corrent, potser hi ha alguna cosa més que transcendeix la història en si.