Dia de caça

En el món literari s’edita molt. De vegades penso que massa. Bé, no és que ho pensi, és evident: només cal donar un cop d’ull a les llibreries i veure'n la renovació d’existències: hi ha prestatges dels supermercats on els productes s'hi mantenen més temps. Per això, enmig d’aquest mena d’allau permanent de novetats, de vegades s’escapen obres i autors que valen molt la pena. Va estar a punt de passar-me amb Jordi Cabré i el seu Rubik a les palpentes, i amb Albert Villaró i l’impressionant Obaga. I per sort, Gerard Guix i el seu Dia de caça van tenir suficients elements d’atracció per destacar enmig de les portades que s’acumulen a les taules. Tots tres formarien part, amb un divers grau d’integració, de la nova fornada d’escriptors catalans: d’aquells que estan en els seus trenta, com dirien els anglesos (o com va escriure Vilaweb). I de les tres novel•les esmentades, dues estan ambientades en allò que convenim a anomenar com Catalunya rural (sector pirinenc, per ser més exactes): cansament de la vida d’urbanita? En fi: ja diran els experts, d’ací uns anys, si va existir corrent i quins eren els elements definitoris. En aquesta societat postpostmoderna, però, tinc la sensació que els escriptors també s’han sumat a allò de “cadascú per on l’enfila” i ja no hi ha gaire més elements comuns en les seves obres que la llengua i un cert to de desorientació, similar al que podem trobar a la mateixa societat (Austràlia, de Roc Casagran, en seria un bon exemple). El mateix Guix va ser clar no fa gaire, en una entrevista: no tinc padrins literaris, no formo part de cap generació, ni de cap grup, vaig a la meva i m’espavilo com puc ...

Gerard Guix és un element curiós dins de la literatura catalana. Originari de Vic, va escriure la seva primera novel•la en espanyol (Memorias sucias y hambrientas, 2000) per tot seguit endinsar-se en el món dels guions teatrals, televisius i cinematogràfics (d’ajudant de direcció amb els Joglars a guionista de Caçadors de Bolets). I tot i haver publicat un recull de contes previ (La deriva dles continents, 2005) ha estat Dia de caça l’obra que està fent més forat entre lectors i crítics. I no és estrany: amb un estructura de thriller rural, però amb components socials innegables, Guix ha bastit una obra que enfonsa el lector en una mena d’espiral de revenja que el du a visitar el pou de la condició humana: la mort involuntària, o no, d’un jove deficient obre la caixa de Pandora en un poble petit, d’aquells on teòricament no passa mai res però on, de fet, no paren de passar-hi coses. Els quatre implicats en la mort del Claudi tenen els seus secrets, i tot i el compromís inicial de desviar l’atenció, de falsejar proves, el grup es va desfent com un terròs de sucre a la que van apareixent dificultats, i arriba a un nivell d’enfrontaments intestins d’alt calibre. L’Alcalde, el mecànic, l’amo del mar i el jove aspirant a actor s’enfonsen en la demostració pràctica de la teoria del caos: al jove Claudi li toca fer el paper de papallona, i aviat l’huracà està servit. Els secrets afloren, les conductes s’ennegreixen, les actituds agregen. Quan la solidaritat dels còmplices es trenca, la trama esdevé totalment imprevisible. I això, als lectors, ens atrau més que no pas un tempo perfectament pautat i controlat.

A mesura que avançava en la lectura l’obra, no podia deixar de pensar en les pel•lícules dels Germans Cohen, i molt especialment amb The Man Who Wasn’t There (2001). Té similituds amb aquesta obra; no tant en la trama, que potser també, sinó sobretot en el deix, en l’ambient. D’acord que l’obra de Guix no és novel•la negra strictu sensu, i d’acord que costa imaginar Billy Bob Thornton en el paper de qualsevol dels quatre protagonistes, però l’associació d’idees em va venir de manera natural. I per alguna cosa serà. En una entrevista, Guix es va definir com a franctirador (una bona definició d’algú que ha treballat amb Boadella i Teatre de Guerrilla); doncs bé: aquest tret l’ha encertat de ple.