Diada, reflexions prèvies

De nou, onze de setembre, aquest cop any dos mil vuit. Portem anys, no celebrant una derrota, sinó commemorant-la, però no és difícil trobar, any sí any no, anècdotes que ens sorprenen, com la reticència d’alguns ajuntaments a onejar únicament la senyera als seus balcons durant el singular dia de la Diada (singular no per estrany sinó per únic) o altres casos menys comuns com el de l’ oblit de penjar la senyera per part del govern socialista de Cornellà el dos mil sis. Massa vegades he llegit que el fet de tenir el dia de la Diada de Catalunya només la senyera al balcó, fa que els catalans que es senten espanyols es sentin, alhora, desplaçats, com si el fet de sentir-se espanyol invalidés que viuen a Catalunya i que, aquesta, té un dia propi però, també, una bandera pròpia. Altres potser diran que no cal tant rebombori per una simple bandera (només espero que no siguin els mateixos que surten als carrers onejant la seva quan la selecció espanyola guanya un mundial, o que aprofiten la majoria absoluta per a col·locar-ne una de monumental al centre de Madrid), però és força més senzill dir-ho quan no has de demanar disculpes cada cop que recordes que tu ja en tens una de bandera, i vés per on, no coincideix amb la que et volen vendre com a oficial.

No és sa jugar amb els símbols dels pobles, és útil només per a provocar enfrontaments. És per això que no només no comparteixo sinó que, a més, critico la crema de banderes; però és per això també que ja en tinc prou d’haver-me d’explicar, reexplicar i fer-me entendre, any rere any, quan dic que no vull prescindir de la senyera al meu Ajuntament, perquè és la meva, i que el dia de la Diada, de nou, insistirem en que aquesta sigui la que onegi a l’Ajuntament de Cubelles, al seu balcó.

Núria Casanovas i Borrell d’esquerra de Cubelles