Un món de llibertat?

Przeworski va definir la democràcia com aquell sistema on els partits polítics poden perdre les eleccions: no n’hi ha prou amb l’existència d’aquestes sinó que la competitivitat entre partits ha de ser real. Però hi ha altres maneres d’analitzar la democràcia dels països, i és que aquesta hauria de comportar o venir acompanyada de tot un seguit de drets polítics i llibertats civils que facin possible la participació real dels individus al sistema. I és en aquesta definició de democràcia on Freedom House ens hi aporta en bona mesura la informació necessària.

Freedom House (www.freedomhouse.org ) és una organització que apareix el 1941 amb l’objectiu de promoure la democràcia al món, entenent que és la manera de promoure, alhora, la llibertat. Entre les diverses tasques que duen a terme, a la seva web hi trobem una relació dels diferents països existents acompanyats d’un índex referit als drets polítics i a les llibertats civils que es mou entre l’1 i el 7, obtenint 1 aquells països on el compliment d’aquests drets i llibertats és el més idoni, i 7 aquells on no es compleixen. Partint d’aquestes premisses els països se’ns defineixen com a lliures, parcialment lliures o no lliures. 

Entrats ja al segle XXI ens agradaria pensar que el món és avui més lliure que en dècades o segles anteriors, i això de ben cert és així, però l’avenç ha estat suficient? Les dades referents a l’edició 2008 parlen per sí mateixes. D’un total de 193 països independents ni tan sols la meitat són lliures (93), però és que 43 (22.28%) no arriben ni a parcialment lliures. Són països on la corrupció afecta bona part dels àmbits oficials, fins i tot la justícia, on la llibertat de premsa i la transparència hi és escassa o inexistent, on les minories hi són perseguides o discriminades i on la crítica és entesa com a oposició il•legítima a fer desaparèixer, entre altres característiques gens envejables. Hi trobem exemples com l’article 88 del Codi Penal de Vietnam, que podem trobar de manera similar a tants altres països, on es criminalitza la “propaganda antigovernamental”; o com el d’Egipte, que tampoc el podem considerar un cas únic, on les Organitzacions No Governamentals només poden accedir al país amb l’autorització pertinent del govern i estan sotmeses a tot tipus de registres i investigacions que poden acabar en l’expulsió de l’ONG del territori per part del govern sense cap ordre judicial ni dret a defensa.

És important, doncs, seguir consolidant les democràcies ja existents i lluitar contra els sistemes dictatorials que, amb el patiment i l’opressió de la gran majoria, ajuden a l’apropiació d’un país per part d’una minoria insignificant però amb un poder il•limitat. I crec que cal fer totes aquestes consideracions ara, en un entorn de crisi mundial, perquè si bé països com el nostre s’hi juguen molt en quant a benestar i nivell de vida dels seus individus, altres veuen en la crisi econòmica una greu amenaça a la seva recent democràcia. Els drets i les llibertats són irrenunciables, però les dictadures, precisament pel seu tret característic de no respectar ni els uns ni les altres, ho tenen molt més senzill a l’hora de mantenir l’ordre en uns països marcats per la dependència exterior, les desigualtats i la pobresa.

Poc podem fer-hi nosaltres des de la nostra cadira, potser és cert, però no podem renunciar a conscienciar-nos que estem ubicats en un món amb molts sub-móns diferents on els drets d’uns conviuen amb la lluita per la supervivència més bàsica d’altres i les llibertats dels que som més afortunats cohabiten amb la repressió dels que no ho són tant. Amb això no n’hi ha prou per a gaudir d’un món més lliure, però sí que ens pot ser útil per a fer una millor anàlisi de la ingrata realitat que constantment plasmen els diaris en les seves pàgines internacionals.

Núria Casanovas Borrell per esquerra de Cubelles