Trobades de feina exemplars

No ens hauria d’esgarrifar pas tant que dues senyores esveltes i ben ornamentades atraguessin tants flaixos i mirades, potser el que ens hauria de sorprendre més és no poder trobar una resposta seriosa a què hi feien allà totes dues. O no és potser més políticament incorrecte utilitzar les mullers de càrrecs polítics (sense oblidar que alguns són elegits pels ciutadans i altres no) com a complements decoratius en competició que no pas fer fotografies als participants de la reunió?

No fa pas tant, durant la cimera del G-20 a Londres, les fotografies de l’ocasió també evidenciaven molts vicis de gènere que, ves per on, no van aixecar pas tanta polseguera, potser perquè ja hi estem massa acostumats. O és que no era igualment incomprensible que hi hagués dues fotografies explicatives de la cimera: una dels responsables dels governs del G-20 en un decorat que indicava que allà s’hi anava per feina i una altra a la Royal Opera House amb les dones dels principals dirigents? I cal dir dones perquè el marit de l’Angela Merkel no hi era allà, i no serà pas perquè Alemanya sigui un país de segona. Però vaja, es veu que mentre ells treballaven, elles aprofitaven per anar a voltar. I no és que tingui res contra l’òpera, que em sembla molt recomanable, sinó que no puc imaginar-me la muller o marit de cap de nosaltres esperant-nos al bar del davant de la feina tot fent una copeta – convenientment vestit/da d’etiqueta - mentre nosaltres ens guanyem el sou; és clar que potser no ens estimem prou…

Que un món com el polític que hauria de ser capdavanter i exemplar necessiti normes d’obligat compliment per a que les llistes no siguin només masculines i ens brindi cimera a cimera costums tan arrelats com els de les mullers de companyia no és pas bona senyal. És clar que sempre hi haurà qui pugui argumentar que hi ha casos pitjors, com el de les models i presentadores d’una talla fora de crítica que omplien les llistes italianes del partit de Berlusconi per a les eleccions europees fins que la dona d’aquest – casualment (?) actriu - ha decidit amenaçar-lo amb el divorci. Sense voler ser pessimista, esperem que Berlusconi no sigui un capdavanter del que ens pot acabar venint, que això de fer llistes electorals per Europa pensant més en motivacions internes que amb la feina per fer no és quelcom exclusiu d’Itàlia.

Històries per a no dormir, que dirien alguns, o ferms vicis d’un món que sembla no avançar tan ràpidament com la societat que gestiona.

Núria Casanovas Borrell per esquerra de Cubelles