OPINIÓ

Teràpies d’assistència amb gossos

És per això que en aquest article només parlarem dels beneficis que els gossos poden donar a les persones amb alguna discapacitat, perquè coneixem l’ensinistrament en positiu i sabem que moltes empreses i associacions destinades a ensinistrar gossos per aquesta tasca, donen oportunitats als gossos abandonats i els troben bones famílies. Ens consta també que els gossos són ensinistrats totalment en positiu (al menys en els centres que valen la pena) i això, per ells, és com un hobbie. També la psicologia del gos és diferent a la d’altres animals i per ells, com diem, això és més aviat un joc i una tasca, que no pas un càstig.

En primer lloc, pel que fa a la història de les teràpies assistides per animals no humans, comentar que aquests animals han format part de programes terapèutics amb la finalitat d’ajudar les persones des de fa molts i molts anys. Ja els grecs les utilitzaven per augmentar l’autoestima dels malalts terminals. Durant el segle XVII es van incrementar els tractaments amb la resta d’animals que no són humans i a partir de 1969 es varen iniciar a Europa i es varen propagar pels Estats Units.

Al principi es buscava que els malalts crònics que havien de viure tancats en una habitació, se sentissin més vius i útils tenint cura d’animals que depenien d’ells. Això els aportava un gran benefici psicològic i els pujava l’autoestima. Podríem dir que donava més sentit a la seva vida. Posteriorment, l’any 1987, es va començar a dur a terme teràpies amb animals no humans per tal d’afavorir els malalts d’epilèpsia. Això va començar a fer-se a Alemania.

Poc a poc es varen anar ampliant els perfils dels malalts que encaixaven en les teràpies assistides amb animals no humans. Aviat es van començar a notar els beneficis que els gossos podien proporcionar als invidents. Els animals més usats eren els gossos i els cavalls. Tot i així, fou l’any 1953 quan un psiquiatra de cognom Levinson es va adonar del potencial del seu gos Jingles. Va ser aquest professional qui va començar a fer estudis seriosos i científics sobre les Teràpies assistides amb animals no humans.

Un dels majors beneficis que trobem gràcies als animals no humans, és la canalització de les interaccions socials. Els pacients s’arriben a compenetrar amb el gos d’una manera difícil de creure.

Bé, arribats a aquest punt caldria explicar què és un gos d’assistència. La recentment constituïda associació Somriures CTAC (amb la que podeu contactar si voleu més informació o si creieu que algú proper o vosaltres mateixos necessiteu l’ajuda d’un d’aquests gossos, www.somriuresctac.org ) en fa una bona definició: “Tenen la consideració de gossos d'assistència aquells que han estats educats i ensinistrats en centres especialitzats, oficialment reconeguts, per a donar servei i assistir a persones amb discapacitat visual, discapacitat auditiva, discapacitat física, amb autisme o determinades malalties”.

L’ensinistrament d’aquests gossos dura normalment de 8 a 10 mesos en termes generals i un any aproximadament entrenant-lo per ajudar específicament a una persona concreta tenint en compte la malaltia determinada que pateix. Les dues races més comunes són els Llauradors Retriever i els Golden Retriever. De totes maneres i com comentàvem anteriorment, hi ha varis centres que salven animals abandonats i els ensinistren i, per tant, poden ser de diferents races.

La manera que tenen aquests gossos d’ajudar a les persones malaltes i amb discapacitats, és en primer lloc la física, que consisteix en donar avís als sords, fer d’ulls per als cecs, obrir i tancar portes, encendre i apagar llums, agafar i desar objectes, etc. per als malalts amb problemes de mobilitat... però d’altra banda, i sense restar-li importància, hi ha l’ajuda psicològica com la companyia, la pujada d’autoestima, l’amor que donen aquests animals, el suport que sense parlar poden arribar-te a fer sentir, etc. En definitiva alegren la vida del malalt i li augmenten la qualitat de vida ja que són els seus ulls, les seves orelles, els seus peus, les seves mans...

Aquests gossos duen un estricte control veterinari, s’entreguen esterilitzats i viuen amb el malalt. Per tant, la UPAG considerem que ensinistrats en positiu i a sobre convivint amb un humà que els cuida com si fossin el més important que tenen, aquests gossos duen una vida completament feliç. Una de les entitats més conegudes a nivell estatal és la Fundación Bocalán (www.fundacionbocalan.org ). Els animals s’entreguen gratuïtament a l’usuari i aquesta és una tasca que hem d’agrair. D’una banda s’ajuda un animal abandonat i d’una altra, es realitza una labor social com és proporcionar ajuda sense ànim de lucre a les persones malaltes o amb discapacitats.

Al que la UPAG no dóna suport és a la cria d’aquests gossos expressament per ser ensinistrats com a gossos d’assistència. Tampoc ens serveix d’excusa el fet que els Golden i els Llauradors siguin els més adequats. Si és realment així, que no ho dubtem, doncs animem a les entitats, les fundacions i els centres que ensinistren els animals, a contactar amb l’associació SOS Golden (www.sosgolden.com) que reben cada any centenars de Goldens i Llauradors abandonats.
Pel que fa a l’ensinistrament dels animals, val a dir que passen el període de sociabilització en una casa d’acolliment i no pas en gàbies. Per això donem suport a les entitats que els entrenen si són centres amb dos dits de front en els quals l’objectiu és ajudar els humans, però hi prima en un tant per cent molt elevat el benestar del gos. Dels 2 als 12 mesos els gossos viuran dins un nucli familiar on s’acostumaran als humans, als pisos, a les regles bàsiques que hi ha d’haver dins de casa, a caminar pel carrer sense estirar, etc. A partir dels 12 mesos comença el seu període d’aprenentatge.

Un cop s’entrega el gos, es donen dues setmanes de marge per tal de realitzar l’acoblament, esperant que tot vagi bé. Durant aquest període un instructor professional ensenya a l’usuari com cal que tracti el gos, les necessitats que aquest té i en què el podrà ajudar. També hi ha post-seguiment de la mateixa manera que n’hi ha quan s’adopta un animal d’una protectora. L’instructor fa visites periòdiques en les que veu l’acoblament entre gos i usuari, l’evolució d’ambdós, i es perfeccionen les tècniques ja posades en pràctica.

Aquestes teràpies proporcionen major independència i major connexió amb l’entorn a persones que no podrien tenir-la sense l’ajuda dels gossos. Els hi disminueix l’estrès i la sensació de soledat.

Per últim, donar una altra direcció que podeu visitar si us interessa el tema o si sou usuaris o familiars d’usuaris: www.perrosdeasistencia.org  que és de l’Associació catalana de gossos d’assistència.

Aquí tenim una mostra més de que els animals no humans no mereixen tot el que els hi estem fent. Ells ens donen tot el que tenen i nosaltres els ho paguem amb maltractaments, esclavitud, explotació, patiment, soledat, gosseres, asfalt... Per una societat amb especisme cero.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!