'Delicte electoral' i el dret a decidir.

Segur que a qualsevol d'ells se'ls hi podria ocórrer alguna cosa més interessant per fer un matí de dimarts i dimecres però la justícia, dos anys després de passats els fets – una recollida de firmes - els reclama la seva assistència i davant d'això, ja se sap, no poden triar.

Ens cal remuntar-nos a un 9 de març del 2008, jornada electoral dels comicis espanyols, per a poder entendre què hi fan dotze individus declarant davant d'un tribunal per, presumptament, haver delinquit amb tres poderoses armes: taula, bolígraf i paper, en plena jornada electoral. Curiosament les mateixes utilitzades en les circumscripcions de Girona i Lleida, on la junta electoral no ho considerà una acció delictiva. Fou aleshores quan aquests encausats van plantar les seves taules de recollida de signatures pel “Dret de decidir” als carrers de Vilafranca. I fou també aleshores quan mossos d'esquadra i policia intervingueren per a desallotjar l'escena del delicte.

Fins aquí podríem pensar que aquests presumptes delinqüents s'entaulaven per a incentivar, mitjançant algun tipus de rifa, el vot cap a algun dels grups polítics participants en la competició electoral. O potser l'objectiu era coaccionar, bolígraf en mà, a tot aquell qui errés la seva elecció. Suplantació de personalitat? Ús indegut de documents d'identitat aliens? Preguntes de pressió insistents sobre el vot secret efectuat? - perdó, d'això se'n diu oficialment enquestes a peu d'urna -. Doncs no, el motiu de la present, com dirien antics escriptors epistolars, era la recollida de signatures per a promoure la legalització de la convocatòria de referèndums per part de la Generalitat de Catalunya. I convocar a qui?, us preguntareu (?), i per què? Doncs al poble que democràticament l'ha elegida per a representar-lo, no amb un plec de condicions tancat i inamovible sinó amb un vot electoral que atorga carta blanca durant quatre anys, uns llargs quatre anys on el dia a dia planteja problemàtiques i situacions inesperades a les que respondre sense conèixer, prèviament, l'opinió dels cridats a votar. Vès per on, doncs, la finalitat no era limitar o condicionar l'expressió de ningú sinó augmentar les possibilitats d'exercir-la.

Massa són els que no s'han adonat encara que el problema de la política no és el fons sinó la forma, no són els temes sinó els actors. I massa són també encara els que pretenen frenar quelcom inevitable: la major participació de l'electorat en aquells assumptes on són protagonistes.

Dit això, i sense voler disparar contra l'intermediari, potser algun dia – esperem no gaire llunyà – haurem de plantejar-nos si la justícia és més justa quan pretenem que ens solucioni problemes polítics o quan les demandes administratives i penals no queden bloquejades durant anys en alguna taula col•lapsada. Si optem pel primer cas, endavant amb les batudes! Jutges, cossos de seguretat i demandants esteu tots convocats el proper 28 de febrer i 25 d'abril a un amplíssim nombre de municipis on alguns agosarats no només demanaran poder decidir sinó que així ho faran tot i no poder disposar del suport legal. En cas d'optar per l'eficàcia, potser el millor serà començar a discernir, deixar treballar i dedicar el temps i els recursos – sempre limitats – a allò que la justícia sí pot i ha de sentenciar. O potser oblidem que la tardança fa de la sentència més justa una injustícia?

Tot el nostre suport pels companys vilafranquins que els propers 23 i 24 de febrer hauran d'heure-se-les amb un sistema democràtic que lluita per seguir blindant-se tot i les demandes dels que ha de representar. I el nostre agraïment per a tots aquells que segueixen treballant, amb perseverança, per a que els nostres desitjos de transparència i participació puguin arribar a ser, algun dia proper, gaudi de tots.

Núria Casanovas Borrell per esquerra de Cubelles