L’Autopista del Sud

Camí de Síndria, un 21 de juliol, vaig trobar-me atrapat en un embús monumental a l’autopista AP-7, també coneguda com l’Autopista del Sud. Eren dos quarts de vuit del matí i una corrua inacabable de vehicles s’estirava, immòbil, al meu davant i al meu darrere. De bon principi ningú va sortir del vehicle. Tothom mantenia les finestres baixades i el motor en marxa per alimentar els aires condicionats que limitaven els efectes del sol naixent damunt els cotxes. En aquest primer moment, quan en encara tothom esperava que d’un moment a un altre la marxa es reiniciés, els conductors s’observaven dissimuladament, aquell sense deixar escapar una mirada a la noia del Ford Fiesta que aprofitava per maquillar-se, l’altre guitant al noi del Peugeot amb aleró esportiu que es retocava les ulleres de sol mentre les sostenia amb les dues mans i es mirava al retrovisor. La resignació va deixar pas a un cert estat de malestar quan alguns camioners, tots en calça curta i samarreta de tirants, van apagar els motors i van començar a anar amunt i avall entre els vehicles, afrontant el perill dels motoristes que intentaven escapar de l’embús circulant, a poc a poc, entre els cotxes. Els camioners usaven l’emissora d’un tràiler andalús amb el lema “Melones Julio Cortazar” escrit a la samarreta de l’enorme dibuix d’una Pin Up lleugera de roba que ocupava tota la porta posterior del camió. El seus gestos ràpidament van denotar que no hi havia cap esperança d’una ràpida solució al col•lapse i la resta de conductors, com un sol home, vam baixar el peu de l’embragatge mentre giràvem la clau del pany i apagàvem els motors. Els camioners van tenir-ho, d’entrada, més fàcil: eren membres d’una comunitat definida que compartia uns determinats codis de comunicació i es trobaven, a l’autopista del Sud, en el seu element. Mentre la resta de conductors baixàvem les finestres, obríem portes, estiràvem les cames, ens enfilàvem al salvavides i escrutàvem l’infinit amb l’esperança de trobar la causa de l’embús, ells van treure una tauleta de càmping de sota d’un remolc i, ajuntant quatre cadires plegables, van posar-se a esmorzar entre rialles i soroll de paper de plata desembolicant-se. Quatre camions havien xocat vint quilòmetres enllà provocant un incendi, sis víctimes mortals i una fuita de benzina que omplia l’autopista i la convertia en un mar incandescent que resistia, de moment, tota aproximació. Mentre els camioners atacaven els entrepans de llonganissa i xoriço, els conductors de molts dels cotxes aprofitaven per trucar per telèfon i informar-se de l’accident o avisar del seu retard a les cites laborals i personals. Ràpidament es vam poder distingir entre aquells que havien fet del fet de trucar amb el mòbil una manera de donar-se importància davant el públic, d’aquells altres realment esclavitzats per l’aparellet. Els primers no van trigar a quedar en evidència i, després d’una o dues trucades amb molta gesticulació amunt i avall, van tornar al cotxe sense saber què fer. Els altres van passar de fer les trucades a rebre-les amb una cadència tant intensa que era com si, a l’altra banda de la caravana, el món comencés a precipitar-se a l’abisme davant la seva irresoluble absència. La gent passejava per matar l’avorriment i aquests intercanvis socials informals, als quals només es resistien els camioners, absorts en la seva tertúlia i una mica massa ufanosos pel poder que els atorgava la informació puntualíssima, repetitiva i cada cop més creativa que els proporcionaven altres camioners també atrapats en l’embús a través de l’emissora, van acabar donant lloc a grupets més o menys “naturals” que ja més aviat patrullaven la zona que no pas hi passejaven. Ben aviat va poder apreciar-se que els joves amb estètica de comercials o d’acabar-se d’incorporar a una oficina de Caixa Penedès, preferien seguir en les seves tribulacions un home de mitjana edat que havia emergit d’un descapotable negre i que, sense haver-se afluixat ni un pèl la corbata tot i la xafogor imperant, semblava estar fent-se càrrec de la situació mentre elaborava mentalment tàctiques i, fins i tot, estratègies per afrontar-la. Aquest grup es contraposava al dels camioners, al qual s’havien afegit diversos homes i de dones de mitjana edat que intentaven confraternitzar amb ells a veure si els queia alguna cosa, i a un altre, més informal, constituït per una colla de nois i noies en edat de merèixer que, clarament, preferien la companyia d’un holandès d’uns quaranta anys arrencat de la Califòrnia dels Beach Boys que s’esforçava permanentment a convertir la situació en una comèdia de costums a base de somriures i l’oferiment continu de cigarretes a tothom que se li apropava. Aquest grup, potser el més eclèctic , el més imprevisible, que clarament esperava que el grup dels business man en potència o el dels camioners resolguessin la situació, s’entretenia parlant idiomes malament i fent cara d’interessats quan l’holandès explicava les seves vacances. Els estrangers atrapats a la caravana i de filiació encara indefinida, bàsicament turistes que arrossegaven quads, barques, velers, windsurfings, motos d’aigua o caravanes, constituïen una força de xoc impressionat, els aliments i serveis de la qual podien esdevenir imprescindibles si la cosa s’allargava. Passades les hores, quan el sol es trobava al seu zenit i fonia l’asfalt i les idees, obligant la gent a replegar-se principalment sota les ombres que proporcionaven camions i caravanes, l’home del descapotable va enfilar-se damunt del parafangs del quatre per quatre d’un dels seus acòlits i va dirigir-se al grup. L’home, que es deia Julio Fernando de Azcárate i era de l’Uruguai, va avançar-nos que tenia una fàbrica d’embotits a Osona que exportava a disset països, entre els quals, per desgràcia, cap banyat pel Rio de la Plata. Aquesta introducció va ser rebuda amb murmuris d’aprovació per la gent de la caravana que van considerar-la una garantia d’alguna cosa i, també, per cares d’incomprensió dels estrangers que no entenien ni un borrall del que deia i, molt menys, la traducció que en feien de forma voluntariosa però precipitada els catalans que, suposadament, parlaven idiomes. En aquella hora crítica, calia una certa organització i ningú millor que ell per ajudar a crear-la donada la seva experiència empresarial. El grup estava entusiasmat perquè aquelles hores de vagabundeix entre els carrils de l’autopista, tan individualment com formant part d’algun dels grupets, havia començat a resultar tensa davant l’evidència que no existien uns canals de comunicació, més o menys formals, que permetessin crear sinèrgies entre els de la Caixa Penedès, els dels transport i els barrilaires en què s’estaven convertint els seguidors de l’holandès, una autèntica babel juvenil que, animada per la beguda fresca que sortia de l’autocaravana d’uns estudiants de filosofia de Freiburg que venien de Salou, començaven a ser una amenaça clara a l’ordre incipient que tot just es començava a establir en aquella llarga corba de l’AP-7. Cal reconèixer que quan l’uruguaià va començar a donar ordres, es va fer evident que la seva emergent carrera professional no era fruït de l’atzar. En un moment va organitzar un sistema de vigilància que realment pogués avisar en el cas que la caravana arrenqués, acabant d’aquesta manera amb els falsos avisos que, un i altre cop, havien provocat corredisses i inútils posades en marxa de motors. Així mateix, va fer que unes senyores grans construïssin amb tovalloles i ombrel•les de platja uns improvisats sanitaris que evitaven el deshonrós espectacle de les evacuacions en públic, especialment les de les senyores. Més subtil que aquestes i altres iniciatives pràctiques, va ser la seva aproximació política a l’holandès hippiós: va aconseguir d’incorporar-lo com una mena de segon de bord i feia veure que li consultava les decisions, cosa que semblava satisfer l’holandès enormement, sense que aquest s’adonés que només estava sent utilitzat per mantenir un cert control sobre la jovenalla que l’envoltava i que calia mantenir a ratlla quan arribés el vespre. 

Un dels problemes mes més greus que va fer-se present en aquells primers moments va ser el de la delimitació de la nostra comunitat. Situats en un espai imprecís enmig d’una caravana kilomètrica, ningú no tenia clar on començava i on acabava el nostre grup. D’altra banda, era evident que la participació entusiasta dels ocupants dels vehicles en la construcció i manteniment de les infraestructures que anàvem consolidant (carpes per protegir-se del sol, taules per menjar, grups del Twitter i Face Book, serveis de cuina freda i calenta, repartiment de begudes, zona de matalassos per fer la becaina, distribució d’anticonceptius de diverses marques europees, sobretot pels seguidors de l’holandès, etc.) depenia, en gran mesura, del fet que aquest en fossin els seus usuaris preferencials. No es tractava que anessin venint indesitjables de més amunt o més avall de la caravana i que, sense haver dedicat cap esforç al grup , gaudissin del fruit escàs del nostre esforç. El senyor Azcárate va enfilar-se de nou al quatre per quatre i va dirigir-nos una arenga que va tenir una doble funció. En primer lloc, el so de la seva veu va definir els límits nord-sud de la comunitat, que s’estenia fins aquells que arribàvem a sentir la seva crida i els nostres vehicles .En segon lloc, va donar instruccions clares perquè es delimitessin dues fronteres que tallessin l’autopista de canto a cantó en l’extrem Nord i Sud de la nostra àrea d’influència, aprofitant les veles de dos petits iots atrapats a l’embús. L’ordre va ser obeïda amb entusiasme i les veles va dibuixar un espai tancat dins el qual es replegaven, s’atrinxeraven diria jo, els vehicles de la nostra comunitat, la qual , per fi, tenia uns punts cardinals, uns límits, un nosaltres i un ells, una oportunitat per començar a construir llaços més permanents, fins i tot per preparar-se millor a acceptar aquelles friccions inevitables en una promiscuïtat tan elevada que ara, però, teníem la garantia que es produiria només entre els nostres. Va ser una sort que Azcárate i els seus homes haguessin pres aquella iniciativa sense demorar-se més. Ja queia el capvespre i les ombres començaven a trencar-se amb les bombetes i fogons de campin gas que s’encenien aquí i allà il•luminant el campament improvisat que, en aquella hora de foscor incipient, era acollidor sota els llums que aixoplugaven improvisats sopars de germanor i tenebrós a les zones de foscor on qualsevol cosa podia passar, zones aquestes de què ja parlaven les llegendes urbanes que havien començat a córrer i que deien que eren sovint atacades per gent de més enllà dels llençols que no tenien cap pietat de les seves víctimes. Les mares explicaven contes de por a les criatures per evitar que s’acostessin a la frontera i els pares vigilaven les noies joves que sentien una tracció evident per la zona limítrof, com si el els joves de la comunitat, pel fet de ser-ho, fossin menys atractius que els que s’albiraven a través dels moviments dels llençols fronterers, enfilats com aus de presa als seus vehicles aturats més enllà de la civilització i el progrés que el nostre grup representava. Va ser una nit llarga per a tothom. Els nens van dormir protegits per les seves mares mentre el servei de seguretat vigilava aquella primera nit. El desig d’ordre i seguretat xocava gradualment amb l’anarquia creixent dels seguidors joves de l’holandès que, en arribar la fosca, s’havien alliberat de tota repressió i s’abandonaven als seus instints més primaris i, fins i tot, no dubtaven de posar en perill el grup amb incursions als pobles del costat, els líders dels quals, arribats en comitiva, van exigir una conferència intergrupal per assentar les bases d’una convivència pacífica i unes normes de circulació de les persones i dels béns que, tot i respectar la idiosincràsia de cadascú, permetés una permeabilitat al llarg de l’autopista del tot necessària pel progrés i desenvolupament del monumental embús.

Ja sortia el sol quan, esgotat, vaig veure que a la zona fronterera començaven els disturbis entre els nostres i els del Sud, que havien començat a anomenar-se ells mateixos els corbins o corbinessos, en honor de la corba enorme en què ens trobàvem atrapats, quan, de tot arreu, van començar a arribar-nos crits de ja arrenca!, ja arrenca!, que van anar acompanyats de ràpides corredisses de camioners, caixapenedesencs, turistes i tot mena de membres del gènere humà cap els seus vehicles. Ja es movia el tràiler dels Melons Júlio Cortazar i els vehicles dels altres camioners que, amb gest professional, avançaven trepitjant les restes de les cabanyes abandonades on alguna gent havia passat la nit, l’holandès feia sonar Teen Years After a tot volum, els estudiants de Freiburg acceleraven la caravana cridant a favor de Heidegger i part de la jovenalla, alegre per la precipitació dels esdeveniments , s’afanyava a plegar les veles que havien estat una frontera i, enfilada desordenadament damunt el petit iot que remolcaven, s’empetitia carretera enllà.

En uns minuts no va quedar res del món acabat de nàixer. Pel retrovisor, encara vaig tenir temps de veure en Julio Fernando de Azcárate que, amb la mateixa dignitat amb què un dia ho va fer MacArthur al seu jeep quan abandonava les Filipines, s’enfilava al seu esportiu mentre veia com la massa compacta de vehicles que havíem estat, s’esfilagarsava i desapareixia, amb celeritat, a l’Autopista del Sud.