Estètica per a temps de crisi econòmica

Camí de Síndria m’he trobat amb força dificultats per, de tant en tant, poder agafar aire enmig de tanta noticia negativa procedent del món econòmic i polític. La crisi ha obert una forta esquerda en el benestar material de molts milions de ciutadans, però no menys greu és l’esquerda moral que s’està produint entre governants i governants i entre les classes benestants i els sectors més directament afectats per l’atur i la precarietat econòmica.

Després de gairebé cinc anys de crisi, la ciutadania necessita una mica d’esperança i una certa perspectiva de cap on anem: sense aquest llum, l’allau d’amenaces i de notícies negatives poden acabar per fer-se psicològicament insuportables. L’altre dia llegia a la paret d’un institut de secundària la frase “si os hacéis los locos, nos haremos los griegos”. Grècia no és només un conjunt concret d’indicadors econòmics, és, també, un estat mental que la ciutadania i els governants poden convertir en una profecia autocomplerta. La sensació que certes èlites econòmiques i ideològiques internacionals estan aprofitant la situació per portar l’aigua de la desgracia al seu molí, no ajuda gaire,com tampoc ho fan les opinions radicals i insensibles d’alguns representants de la patronal espanyola envalentits per aquesta època d’aparent discurs i partit únic, (“si cal, cal anar a Lapònia a buscar feina...”), opinions que són carbó a les calderes de la inseguretat social.

El sermó dominical ja no és suficient per confortar, orientar o controlar les masses. Sacerdot de la nova cerimònia mediàtica, el polític sap que el seu missatge arriba cada dia a totes les llars del país amb la puntualitat del telenotícies o la fugacitat del Twitter: és una responsabilitat aclaparadora per qui en vol fer un ús just. En aquests moments, el ciutadà necessita creure en els seus polítics i en les solucions que aquests els proposen per afrontar aquests moments de desconcert. A canvi de solucions i eficàcia, ofereix resignació, conformitat i col•laboració a parts iguals. Aquesta credibilitat és, però, només tangencialment una confiança en el polític com a tècnic, com a posseïdor de l’accés als coneixements que han de guiar-nos. Potser sempre, però especialment en moments percebuts com d’autèntica crisi, el vertader lideratge no és tècnic, és moral. El ciutadà vol confiar en el polític i es posa en les seves mans fent, fins i tot, cas omís del seu discurs: això explica el mínim impacte que en el polític té, en aquests moments, incomplir el propi programa electoral o, senzillament, no explicitar-lo.

S’equivoca, però, el polític que interpreti això com un txec en blanc: el crèdit no és il•limitat ni en el temps, ni en les formes. La gent no és ignorant, senzillament és pràctica i a voltes arriscada quan creu que el convencional no pot treure’l de l’atzucac. La ciutadania, sense dedicar-se a la filosofia, segueix el que deia Karl Popper de la democràcia, a saber, que el seu valor més important era que si els que manaven ho feien malament en podies posar uns altres: poca cosa pels romàntics, suposo que un cim de la llibertat pel qui fugia del totalitarisme.
Per un cantó, ens trobem davant una allargada imprevista i ingovernable de la crisi que , combinada amb una reiteració del missatge sense que s’apreciï cap millora en el curt termini, està esgotant amb rapidesa una part d’aquest crèdit. Per altra banda, una part important de la ciutadania té la convicció que la partida es juga amb regles diferents segons a quin sector social pertanyin els jugadors i això pot acabar reblant el clau de la desconfiança.

En aquest sentit, certes notícies ataquen directament el moll de l’ ós de la confiança moral dels ciutadans en el sistema i del que és, en època de penúria, estèticament suportable: i com deia Maki Navaja, allà pels anys vuitanta, quan s’acaba l’ètica, només ens queda l’estètica. I ,per a molts, fa de mal suportar veure que els mateixos governants que actuen amb decisió i rapidesa a l’hora d’aplicar mesures de contenció a les classes mitjanes i populars, es tornen certament prudents i vacil•lants quan han d’aplicar-les als sectors més influents del món social (rentes altes, corporacions econòmiques o empresarials, sectors financers...). Tampoc ajuda la romeria de persones influents que desfilen pel món judicial mostrant les seves vergonyes particulars i les del sistema del qual fa poc n’eren representants preeminents. Ciutadans il•lustres com els senyors Millet, Montull i Mates, delinqüents confessos els uns i afectat per una sentencia de sis anys i pendent de 22 processos més l’altre, són al carrer per no existir risc de fuga, gaudint de molts dels seus bens, mentre la ciutadania contempla amb una angoixa brechtiana els milers de famílies desnonades per deutes amb entitats financeres que van ser part activa de la crisi i ara en són víctimes. I podríem citar molts més casos que a tothom poden venir al cap, a més o menys intensitat, depenent del color polític de cadascú.

Es demana al ciutadà rigorisme moral, sacrifici i el retorn als valors de l’esforç, el comunitarisme i l’estalvi: i de ben segur que és exactament el que necessitem, encara que no és tot allò que necessitem. Al mateix temps, però, molts observen meravellats que,per exemple, enmig de la tempesta, el govern de l’estat –aquest i l’anterior- trobi temps i energia per indultar consellers de bancs i implicats en casos de malversació de fonts públics amb sentències fermes per motius que ni es coneixen, ni s’expliquen, ni es comprenen.

A tot això, en el cas català, s’afegeix un tracte, en les formes i en el contingut, que ens fa sentir, cada cop més, membres d’una colònia d’alt estànding amb una clara i pertinaç tendència a l’empobriment, sentiment aquest que creix imparablement amb la transversalitat que proporciona un esforç econòmic cada cop més desproporcionat,injust i discriminatori. Impagables, en aquest sentit, les recents declaracions del Lehendakari Patxi López defensant que no li sembla correcte una fórmula de concert per Catalunya perquè... trencaria la solidaritat territorial!

L’altre dia deia un tertulià a la ràdio que sembla que els partits polítics es mouen per una classificació moral de la humanitat que fa que la divideixin entre els bons, els dolents i els nostres. Desitjo que aquesta afortunada expressió sigui només la boutade que sembla. Els dics que fins ara ajuden a contenir el malestar dels milions d’aturats i la desconfiança de la resta es cimenten, sobretot, en la solidaritat familiar i social però també, i de forma absolutament necessària, en la credibilitat del sistema polític i els seus representants i la confiança que aquests garantiran, parafrasejant John Rawls, un repartiment desigual però just de la riquesa.