Es l'hora de fer Història

Em cansen les reticències socialistes, els demagogs simplistes, els catalans dubtosos, les estelades desades, els diaris partidistes, les declaracions de la Camacho i cobsar que no ens entenen; m’ofega l’espera, l’espanya pepera, el nom de Rivera i la seva falera per unir l’impossible, l’inadmissible, una terra malferida, una terra de cremallera adés oberta adés tancada, mirem de cosir-la catalans, mirem de tenir cura d’aquesta nació escapçada, marginada, violada, torejada, tunejada i maltuitejada.

M’amoïna un rescat imparcial, l’espoli fiscal, l’espanyolisme radical, el Borbó, la casa reial, la unitat imparcial, la política de suborn, el Rajoy de torn, la prima, sa cosina i un vers que no rima. Estic fart de l’intrusisme, del pactisme, del cafè per a ells i d’una constitució plena de lleis que jo no vaig votar; perquè soc un promotor, un constructor, un pirata del totxo preparat per bastir una frontera, una marca publicitària, una etiqueta llibertària; sóc un insolidari separatista, un egoista nacionalista que vol el millor per si; sí, el millor Barça jugant onsevulla mentre d’altres a l’ensems vigilen com puja l’IBI, l’IVA i l’IAE i jo, ves per on, veig com baixen el nivell dels estudis, els diners –els meus—i la salut –de tots.

Em cansa l’impàs cap a la independència perquè Espanya m’esgota, pel retard del traspàs, pel fracàs col.lectiu que la idea denota, de ruptura sense pietat, de frustrada realitat, per la obligatorietat de crear un país nou i anar treballant, produint, fent allò que sabem amb una abnegació que costa de creure, gravant l’ADN de l’infant. Enyoro els lligams esguerrats, l’extremenya que vaig estimar, la noia flamenca que queda enrere, cosins llunyans, veïns a la força, festes prohibides, passat compartit i la història recent, sobretot en blanc i negre, amb grisos perseguint, amb verds matant, amb blaus al cos, amb vermell esquitxat i amb sang en or.
Jo ja no vull pas cridar independència, jo vull viure a Catalunya sense fer cas dels tancs, de les retallades, de les sacsejades, de les bajanades d’alguns i de les rajades dels altres; tinc més força que mai, tinc més veu que mai, tinc més caràcter que mai i més voluntat col.lectiva que mai: tinc pressa. Cada segon que passa sóc més pobre, sóc més part del poble, sóc més riera desbocada, més rambla estrangera, més riu cagat, més mar allevantat. Sóc gota caiguda com l’avi a l’Ebre, tempesta emportada pel vent, el vent de tots: avui diem “no” com abans, perquè no volem estatuts d’autonomia, ara volem l’autonomia que dona un Estat.

Canvi de plans catalans: mentalitats obertes, vies d’exportacions, fugir de crispacions, de malsons, caixes bloquejades, cames tancades a espolis i a robatoris, ara plegats en sintonia, en armonia, ara cantarem, construirem, àdhuc ens plantarem. Si la independència no arriba de-pressa, si calen més versos per alliberar la terra, si calen més mans per fer pinya, cridaré ben fort per dir que estic fart de transicions i que vull una Catalunya rica, plena i sense condicions.
Al proper debat de Política General de la setmana vinent al Parlament, Solidaritat Catalana presentarà la Declaració d'Independència com a full de ruta fins a la constitució de l'Estat Català.

Robert Cavaller i Delsing
Solidaritat Catalana per la Independència - Garraf