La gent sap diferenciar la propaganda de la realitat

Fa uns dies vaig veure la pel·lícula Colisión, de Daniel Sánchez Arévalo. Al començament, unes frases ens situen en els anys de la crisi financera i immobiliària. I em vaig quedar pensant en tot el que vam viure. En la gent que ho va perdre gairebé tot, en les famílies que no podien pagar la hipoteca, en els desnonaments, en les persones que van veure com els seus estalvis desapareixien. I en com, de vegades, sembla que alguns vulguin que ens n'oblidem.

Recordem-ho. Els bancs havien assumit riscos enormes, s'havien venut productes financers enganyosos que van perjudicar milers de famílies i, quan tot va esclatar, l'Estat va sortir al rescat de la banca.

El govern del PP de Mariano Rajoy, amb Luis de Guindos al capdavant del Ministeri d'Economia, va gestionar el rescat de la banca, que va mobilitzar 41.300 milions d'euros. El Banc d'Espanya va xifrar en més de 60.000 milions les ajudes públiques netes que es donaven per perdudes.

I qui va acabar pagant bona part de la factura? La gran majoria de la gent. Amb retallades, menys recursos als hospitals, als centres de salut dels barris,  a les escoles, a les universitats,.... Amb menys mestres, menys professionals sanitaris i uns serveis públics molt debilitats. El 2012, el govern de Rajoy va anunciar retallades de 10.000 milions d'euros en sanitat i educació.

Però les conseqüències van anar molt més enllà. També es va deixar de fer promoció pública d'habitatge. Es van deixar de construir pisos públics, pisos per a la gent, per a les famílies treballadores i per als joves que volien emancipar-se. Es va anar perdent una capacitat pública que ja era insuficient.

I ara seguim pagant les conseqüències. Ho veig cada dia des de la responsabilitat municipal d'Habitatge. Recuperar tot allò que es va deixar de fer no és qüestió de quatre dies. Una dècada de desmantellament de les polítiques públiques d'habitatge no es reverteix d'un dia per l'altre. Cal temps, molts més recursos i una aposta sostinguda per construir habitatge públic, rehabilitar, mobilitzar habitatges i garantir que viure en una casa digna no sigui un luxe.

Ho vam viure. No ens ho han d'explicar.

Per això és important tenir memòria. Perquè es pot fer molta propaganda, repetir mil vegades un missatge i intentar confondre la gent, però la realitat és tossuda. I la gent sap distingir una cosa de l'altra.

Una experiència diferent enmig d'una onada reaccionària al món

El moment polític que vivim no és qualsevol moment. Mentre a bona part del món les forces reaccionàries i l'extrema dreta han anat guanyant terreny, a l'Estat espanyol hem tingut un govern de coalició entre PSOE i Sumar que ha estat una experiència singular en el context internacional.

Mentre Donald Trump tornava a la Casa Blanca, Bolsonaro governava el Brasil i l'extrema dreta avançava a diferents països europeus, aquí s'han pogut impulsar avenços en drets laborals i socials. La pujada del salari mínim, la reforma laboral, la revalorització de les pensions o els nous drets de conciliació són exemples concrets.

No han estat regals. Han estat fruit de decisions polítiques, de negociacions i de la pressió de molta gent.

I tampoc podem oblidar el que ha costat mantenir aquesta experiència. Durant tota la legislatura hem vist una confrontació política duríssima, campanyes de desinformació, una enorme pressió mediàtica i una judicialització de la política que ha contribuït a deteriorar la confiança en les institucions. Criticar els governs és legítim i necessari, però la crítica no pot convertir-se en una excusa per normalitzar la mentida o la desqualificació permanent.

És evident que hi ha interessos que preferirien un altre escenari polític. I que hi ha qui treballa perquè aquesta experiència de govern no tingui continuïtat. Però les majories socials no són propietat de ningú i la ciutadania té dret a valorar els fets, no només els titulars.

No n'hi ha prou amb dir que ve la dreta, hem de saber escoltar

També hem de ser honestos. Hi ha malestar, i molt. Hi ha persones que treballen i no arriben a final de mes. Joves que no poden marxar de casa. Famílies que dediquen una part enorme dels ingressos al lloguer. Llistes d'espera a la sanitat, dificultats per accedir a serveis públics i una sensació que la vida cada vegada costa més.

No podem dir que tot va bé. Ni podem demanar a la gent que ens torni a fer confiança només perquè hi ha el perill que governi la dreta.

Hem de demostrar que sabem escoltar, que sabem reconèixer allò que no hem resolt i que tenim propostes per canviar-ho. Perquè no es tracta només de conservar el que hem aconseguit, sinó de continuar avançant.

I aquí és on crec que Comuns–Front Ampli té un paper important. Necessitem una esquerra forta, que no es conformi amb acompanyar cap govern, sinó que sigui capaç d'empènyer-lo, condicionar-lo i aconseguir que les prioritats de la gent treballadora siguin també les prioritats de les institucions.

Habitatge, salaris, cost de la vida, serveis públics, transport, drets i llibertats. Aquestes són les coses que han de centrar el debat polític. La vida real de la gent, no les batalles que alguns volen imposar cada dia.

Perquè no és el mateix rescatar bancs que protegir famílies. No és el mateix retallar serveis públics que reforçar-los. No és el mateix deixar que l'habitatge sigui un negoci sense límits que entendre'l com un dret.

La política ha de servir per viure millor

Jo m'incorporo a aquesta candidatura de Comuns–Front Ampli amb el número 13. Ho faig des de la meva experiència municipalista, des del contacte quotidià amb els barris i la gent, i amb la convicció que la política ha de servir per millorar la vida de les persones.

Des dels ajuntaments sabem molt bé que les decisions que es prenen a Madrid tenen conseqüències directes als nostres pobles i ciutats. Que no podem afrontar l'emergència habitacional sense recursos, ni reforçar els serveis públics si les administracions no tenen eines i finançament suficients. Els ajuntaments no podem quedar sols davant de problemes que són de país.

Per això aquestes eleccions són importants.

Jo no vull que ens resignem a viure pitjor, a tenir menys drets o a pensar que no hi ha alternativa. Hem vist massa vegades com les decisions polítiques poden canviar la vida de les persones, per bé i per mal.

Perquè la gent té memòria, té criteri i sap perfectament quan li parlen de propaganda i quan li parlen de la seva vida real.

I això, precisament, és el que ens juguem el 29 de novembre.

Iolanda Sánchez. Candidata de Comuns–Front Ampli a les eleccions generals del 29 de novembre. Número 13 de la candidatura. Diuen que porta mala sort, però jo crec que aquesta vegada ens en donarà!