Una erra que calla

Sabem que les erres en català fan coses estranyes: a final de paraula poden sonar o no sonar, i la norma bàsica és que ho fan perquè els hi dóna la gana.

Ara bé, diré una cosa a favor seu: quan es decideixen a sonar, ho fan sempre —en una mateixa paraula, s’entén. També, i per afegir-hi més torracollonisme, cal dir que segons el dialecte del català les erres finals fan unes coses o unes altres. Podríem dir que els valencians són els que més «estimen» les erres finals i els baleàrics (també a Eivissa i Formentera) els que més les «odien». El català nord-occidental (terres de l'Ebre i província de Lleida) són un entremig tirant cap als valencians i els del català central som un entremig tirant cap a les Illes. En fi, que és un merder. Al final la gent pronuncia com ho ha après a casa o al carrer.

Ara bé, hi ha unes altres erres de les quals ningú no parla; les erres mudes que es colen al mig d'una paraula. Segurament direu, ara no hi caic, em penso que no n'hi han, d'aquestes. Doncs sí, dins de la paraula arbre, i dins de la paraula prendre (i derivats: aprendre, comprendre, reprendre, emprendre...). Aquesta erra subratllada no es pronuncia (almenys en la majoria del territori) des de fa segles. I així és com s'ha transmès de pares a fills.

Així doncs, si sentiu algú que pronuncia alguna de les erres subratllades podeu estar gairebé segur que aquella persona no té el català com a llengua materna. Ja que ningú que hagi après a parlar abans que a escriure (en català) dirà aquesta erra.

Pd: direu, si no es pronuncien per què collons s'escriuen? La pregunta és bona, la resposta és millor: perquè, si no, com justificaríem la erra de comprensió, represa i emprenedor. Aquestes sí que es pronuncien.

Om Hil
Assessorament lingüístic i correcció de textos