Mèxic, més enllà de postals

Mèxic res té a veure amb l’única imatge que ens han ensenyat, aquella fotografia paradisíaca que ens ha reforçat el turisme, aquella que enlluerna als enamorats i que fa que aquells acabats de casar gaudeixin en banyador a les platges d’ensomni de Cancún.

Passejant l’avinguda Reforma de la ciutat de Mèxic, a l’alçada de l’àngel de la independència, les noies de 15 anys celebren els dolços 15 amb vestits de festa que semblen cup cakes amb cames, vinga a fer-se fotos professionals amb la ciutat als seus peus. Després, assegudes amb els seus amics i amigues  a les finestres del sostre de les limusines, fan un brindis amb coca-cola i criden desesperades als nois de bon veure que passegen per Reforma, i aconsegueixen pujar els colors dels jovenets. Clar que, sota el maquillatge i la imatge de dona feta, segueixen sent nenes.

Ben avançada l’avinguda, el contrast és visible, deixen de ser pisos alts i bons hotels, inclòs desapareixen els taxis, i et trobes cases deixades, gran acumulació de deixalles, habitatges fets amb lones de colors. És just al arribar al mercat de La Lagunilla, que el carrer té un color apagat, res a veure amb la imatge lluent que hi havia metres endarrere. T’adones que no és una zona adequada perquè no hi ha saturació de Starbucks cada 5 minuts.

Abans d’arribar a la zona clau del Zócalo, els carrers estan plens de basars de tot tipus, uns carrers amples, amb bastant tràfic. De cop, una filera de policies parats als voltants de la zona amb l’escut de plàstic, amb uniformes protegits i les porres a mà preparades. Una imatge que em va fer recordar a quan vaig estar a l’estadi Azteca, el dia que Mèxic i Panamà es jugaven entrar al mundial, vaig resar perquè guanyes Mèxic, no per simpatia a l’equip, sinó perquè prefereixo la celebració que no pas l’enfrontament amb els ‘Giman’, més coneguts com a policies.

Arribats al Zócalo, mentre un segueixi l’itinerari marcat per les guies de viatge, veurà que els carrers i els mexicans es dediquen plenament al turisme, la venta ambulant més exagerada si cap que el ‘top manta’ que nosaltres coneixem. En una vorera d’amplada menor als cinc metres, un forma part de la competició de crits d’uns que venen al damunt de mantes i uns que sí que tenen locals i tendes. Els turistes quasi no poden passar per la vorera, així que cal caminar per la carretera, on els cotxes deixen un mínim espai de pas. És un passeig veritablement sorprenent...

A la zona més interior del Zócalo, just darrere de la catedral, es troben les ruïnes de l’antic Tenochtitlan, un dels descobriments històrics més cèntrics. La plaça que acull la filera de turistes que entren al recinte de les ruïnes és xocant. Només trepitjar la plaça l’olor d’encens s’apodera dels teus pulmons, amb la respectiva tos. Buscant d’on ve la fumera i el perfum, et trobes mexicans vestits del tradicional azteca, dansant amb rams de plantes que cremen, tot  purificant l’ànima de la gent que fa cua al davant del ´guru´. Degut a què hi ha com 3 o 4 ´gurus´, l’olor arriba a ser impressionant, de totes totes, et purifica (els pulmons).

Si un surt una mica dels carrers pautats del Zócalo, es troba una altra cara de Mèxic, on hi ha cases baixes, descolorides pel desgast del temps, teulades més precàries, grups de mexicans asseguts al carrer xerrant o fent feina, patis de cases convertides en petits bars de tapes o ‘botanas’ pels veïns, cotxes i furgonetes que res tenen  a veure amb els que condueixen a Polanco. Cap turista passeja, tan sols els mexicans, que descansen de la marabunta turística. Una noieta rosa, o com em diuen ells “güerita”, destaca, sens dubte, en aquests carrers.

Una altra imatge de Mèxic que res té a veure amb les platges paradisíaques, són els militars, una figura que pels que no som autòctons pot espantar, inclòs penses: <<Òndia! Un atac! La guerra!>> De per si, nosaltres coneixem els militars que passegen un cop a l’any amb la cabra, però no tenim per costum veure camions de militars que van pels carrers de la ciutat a certa velocitat. És una sensació estranya, encara no m’he acostumat a veure recintes militars al llarg del Districte Federal, i camions replets de militars que passen amb freqüència.

Una anècdota més: Un dia vaig entrar al supermercat de Polanco xerrant i, característic en mi distreta, i un cop agafat el cistell, de cop em vaig trobar un home uniformat, amb una espècie de metralleta en mà (tampoc entenc de pistoles), que em limitava el recorregut al super. Em vaig quedar petrificada, no vaig saber reaccionar i ens vam quedar un davant de l’altre, ell em mirava i jo a ell, era el joc del “serio”, el que reia pagava penyora. Menys mal que la meva parella em va descongelar i em va fer avançar. En girar-me, vaig adonar-me que tan sols protegia el recompte de diners del supermercat de possibles robatoris. Però... Renoi! Això s’avisa!

En 5 cèntims podeu veure que Mèxic té una cara B, i és una experiència conèixer que no tot és una imatge de postal.

Aina Flores afhpedagogia@gmail.com @caixa_dainas