Tot s'ha perdut

Enmig de la pulsió sobiranista l’editorial RBA / La Magrana  va considerar la necessitat de publicar la biblioteca del catalanisme. Un seguit d’autors i títols que “han estat històricament rellevants i ideològicament influents per tal de poder conèixer l’evolució i el sentit del projecte patriòtic –cultual, polític, identitari- que des de la pluralitat ha donat forma la Catalunya contemporània”. De moment s’han publicat llibres de pensadors diversos des de Prat de la Riba, fins Claudi Ametlla passant per noms emblemàtics com Vicens Vives o Pierre Vilar. I naturalment en aquesta biblioteca no hi podia mancar Agustí Calvet, Gaziel del que s’han aplegat tot un seguit d’articles majoritàriament publicats a La Vanguardia i també al diari El Sol de Madrid amb el volum Tot s’ha perdut, el catalanisme polític entre 1922 i 1934. El llibre ha comptat com editor a Jordi Amat que fa unes notes preliminars de com es va estructurar el volum i per altra banda l’edició porta un pròleg del periodista Enric Juliana que fa una trajectòria crítica del Gaziel periodista i del Gaziel analista polític.

Jordi Amat en la seva nota editorial escriu sobre el llibre i la intenció de Gaziel de publicar-lo: Tot s’ha perdut no és una suma d’articles ni una simple acumulació de textos. Ens diu: “Gaziel va seleccionar intencionadament una articles i no pas uns altres pel seu contingut, perquè volia traçar una crònica, la seva, d’uns anys capitals de la política catalana i del moviment catalanista. Una crònica que, filtrada per ell i pels anys, s’havia transformat en un assaig d’història política  elaborat per qui havia estat un dels intèrprets més lúcids d’aquell temps. Potser el més lúcid.”

Agustí Calvet va néixer a Sant Feliu de Guíxols a l’any 1887 i va morir a Madrid al 1964. Va ser un dels gran periodistes format a l’escola del noucentisme i que es va seguir l’estel·la de la tasca que va engegar  Prat de la Riba. Va començar a publicar cròniques de la primera Guerra Mundial a La Vanguardia. Va tenir gran influència en el pensament i en l’anàlisi de la política Catalana. Va arribar a ser el codirector de La Vanguardia a l’any 1920 i a ser-ne director únic a parit de l’any 1933. Sota la seva direcció va impulsar una línia de moderació intentant erigir-se en el reflex del pensament catalanista de la burgesia. A l’any 1936 va haver-se d’exiliar. Retornat a Espanya va viure a Madrid en una mena d’exili interior a la meitat dels anys 50 torna a tenir un paper important en el pensament cultural i polític publicant les memòries Tots el camins duen a Roma o el conegut dietari Meditacions en el desert que han passat a ser obres d’una gran solidesa intel·lectual i paradigma de la situació social, polític i econòmica i cultural del moment en que Gaziel va estar en actiu .

El títol del llibre agafa la primera frase de l’article escrit per Gaziel al desembre de l’any 34 després de que l’Estatut quedés ens suspens com a conseqüència i derivació dels fets d’octubre del mateix any trenta quatre. Gaziel escriu l’article “La clara leccion” en que lamenta el punt a que s’ha arribat amb la suspensió de l’estatut i amb una societat catalana dividida i amb poques possibilitats de sobreviure de l’experiment impulsat per Companys. D’alguna manera es situa en la mateixa línia que Amadeu Hurtado en el llibre “El sis d’Octubre” en que es creu que la deriva del catalanisme cap a una certa “insurrecció” només pot comportar problemes i situacions de conflicte que no ajudaran ni a Catalunya ni el catalanisme.

Aquest llibre aplega els articles triats pel mateix Gaziel i comprenen des de 1922 i 1934  exposen amb tot el realisme la visió lúcida i racional  i sobretot, real  que l’autor tenia sobre el país, i intuïa com les propostes que es desenvolupaven generarien conflicte o senzillament serien inaplicables. Gaziel mostra la seva preocupació, el seu neguit sobre el que passava a Catalunya en aquells moments i es preocupa perquè sent una estima profunda pel seu país i en critica a vegades durament el que ell considera “l’anima petita” que té Catalunya. Seria interessant saber com valoraria Gaziel el moment actual, que des de la distància té paral·lelismes notables. Gaziel parla des de l’individualisme que diu que tenen els catalans fins la profunda arrel democràtica de Catalunya. Tot està passat pel tamis del seu liberalisme i el profund respecte als principis democràtics.

Enric Juliana en la introducció explica amb la lucidesa que li es pròpia el sentit del llibre: “Gaziel ens explica en aquest volum un capítol fonamental de la història catalana contemporània. I jo m’atreviria a dir que retrat, amb veritable honestedat intel·lectual, la gastald catalana: la configuració profunda d’un poble que enlaira la senyera i, anegat pels sentiments i per la densa competició interna d’una societat bàsicament menestral i petitburgesa no aconsegueix la fredor necessària per la política d’estat” .

Un llibre important pel seu contingut però també important pel moment en que surt, un moment convuls pel país però també un moment apassionant. Gaziel que va ser un catalanista d’arrels profundes era també una persona que cercava la concòrdia i el diàleg, realista i lúcid va pretendre sempre afermar la idea i la proposta del catalanisme més possible que no pas alimentar somnis possiblement irrealitzables.

Caldrà tacte polític, ma destrà i convicció profunda perquè no s’hagi de repetir el que ja va escriure Gaziel, Tot s’ha perdut.
Imprescindible per llegir part de la història del catalanisme.     

Tot s’ha perdut
Gaziel
Biblioteca del catalanisme
RBA / La magrana
Barcelona, setembre del 2013