El viaje de mi padre

L’autor explica que havia escoltat poques històries de la guerra civil, i, en les que el pare explicava, tampoc hi posava gaire atenció. Ara, en aquest llibre, ret un homenatge a la figura paterna i, per extensió, a milers de joves que van combatre a la guerra, i amb el text intenta reparar aquella poca atenció que posava a les històries.

L'escriptor va travessar la península, des de Castella fins al mar, a Castelló, per trobar el paisatge que un dia va recórrer el seu progenitor per arribar primer fins al front de Terol i després fins al mar. Intenta trobar les respostes a les preguntes que mai no va arribar a fer-li al seu pare. Aquest recorregut, amb aturades, amb persones que va trobant i amb paisatges diversos, conforma el gruix de la nova novel·la El viaje de mi padre: refer el recorregut dels soldats que van ser enviats a un dels combats més mortífers i durs de la guerra civil —la defensa de Terol.

Llamazares, nascut a Vegamián (Lleó), va repartir la seva activitat literària entre la poesia, la novel·la i els articles periodístics. Encara que se’l situa a la generació poètica dels vuitanta, va ser reconegut fonamentalment arran del seu treball com a novel·lista. En l’àmbit literari, ja en la seva joventut, va formar part del grup poètic Barro i va fundar la revista Cuadernos Leoneses de Poesía. Llicenciat en dret, va abandonar molt aviat l’exercici de l’advocacia per dedicar-se al periodisme escrit, radiofònic i televisiu a Madrid.

Va iniciar la seva carrera literària amb la publicació del llibre de poemes La lentitud de los bueyes (1979). Posteriorment, va publicar un insòlit assaig narratiu titulat El entierro de Genarín (1981), i va tornar a la poesia amb Memoria de la nieve (1982), poemari que va merèixer el Premi Literari Jorge Guillén.

El seu treball com a novel·lista és conegut a partir de l’obra que li donaria renom, Luna de lobos (1985), que versa sobre la dura existència dels maquis sorgits de la guerra civil espanyola: una epopeia anònima contada amb un llenguatge de gran profunditat. La seva segona novel·la, La lluvia amarilla (1988), és un llarg monòleg de l’últim habitant d’un poble del Pirineu d’Osca.

Viatger incansable, Julio Llamazares va reunir les seves experiències en diversos llibres de viatges. A El río del olvido (1990) va relatar un viatge a peu seguint el curs del Curueño, el llegendari riu de la seva infància. De 1998 són Tras-os-Montes, sobre un viatge per la comarca portuguesa de Bragança, i Los viajeros de Madrid.

Els seus principals articles periodístics van integrar els volums A Babia (1991) i Nadie escucha (1995). Aquell mateix any, va publicar la recopilació de relats En mitad de ninguna parte i, posteriorment, Cuaderno del Duero (1999).

El viaje de mi padre es podria inserir entre el llibre de viatges, el relat memorialístic i la contraposició entre present i passat.

Al llarg de la seva carrera ha rebut premis com l’Ícaro, el Nonino o el Cardo d’Oro, i ha quedat finalista tres vegades del Premi Nacional de Literatura.

Nemesio i Saturnino, dos amics que s’allisten voluntaris a l’exèrcit revoltat, al bàndol “nacional”. El fet d’allistar-se no obeeix en absolut a qüestions ideològiques, sinó més aviat a qüestions pràctiques: allistar-se voluntari permetia escollir destinació, i els dos amics es converteixen en soldats del regiment de transmissions que estava acantonat a Carrión de los Condes, després d’haver fugit del Madrid republicà al començament de la guerra.

Allà, els dos soldats seguiran per diversos fronts, en un recorregut que els portarà a viatjar en tren, en camions i a peu, fins a acabar a Castelló. Un recorregut que travessa mitja Espanya, seguint els combats i patint les seqüeles de la guerra.

Anys més tard, Nemesio i Saturnino seran mestres en pobles propers a on van néixer, a les terres de Lleó. L’autor sap ben poca cosa de les aventures militars del pare fins que, molts anys després, intenta reconstruir el seu periple com a soldat, i en això l’ajuda Saturnino, que encara és viu i recorda alguns dels fets.

Des de l’episodi de la trobada, l’autor es disposa a seguir el mateix recorregut que van fer aquells soldats l’hivern de l’any 37. Ho farà amb cotxe, resseguint velles línies de ferrocarril que ja han perdut utilitat i esplendor, quedant, com diu en diverses ocasions, com a decorats de les pel·lícules del Far West.

Llamazares recupera la història i també explica i descriu els paisatges diversos que va trobant, els pobles pels quals passa, la seva història i com han anat perdent habitants des del moment en què els diversos ferrocarrils han anat desapareixent. Terres de Palència, Sòria, Saragossa, Terol i el Llevant.

Llamazares recorda que l’hivern del 37, quan els dos soldats són enviats fins a la batalla de Terol, les temperatures van baixar de manera brutal: es parla de més de vint graus sota zero a les trinxeres. Però l’epopeia per arribar fins al destí ja és prou èpica: vagons de bestiar que es converteixen en transport de soldats, caminades llargues i pesades, els relleus per anar al front sense saber si en tornarien...

Llamazares reconeix que es va penedir de tot allò que podia haver preguntat al pare i no ho va fer, i això el porta a fer el recorregut, a conèixer els paisatges i a fer un exercici d’imaginació per interpretar com deurien viure aquell viatge els dos soldats, juntament amb milers de companys. Les estacions de ferrocarril que van travessar —en algunes aturats força hores amb un fred immisericorde—, les esplanades que servien per muntar petits habitacles per no morir congelats...

Ara aquests paisatges han canviat; queden records en alguns plafons d’informació, en alguns recordatoris de la guerra i en les trinxeres, que es mantenen com si fossin una recreació per al rodatge d'una pel·lícula. Travessar-les impressiona. Esborrona imaginar els soldats amuntegats disparant des de les seves obertures.

Una cosa de la qual Julio ara se’n penedeix és de tot el que ni tan sols va intentar que Nemesio li contés. Per això es va llançar a la carretera a buscar respostes. O a aturar-se al barranc de Cerro Gordo, on Nemesio va veure el primer dels milers de morts a qui s’acabaria acostumant a trobar-se.

El record de la batalla de Terol —una posició de poca rellevància militar però important en l’estratègia de la propaganda—, una batalla enmig del fred, la neu i el vent, va ser tan dura que fins i tot se’n va escriure un llibre per part d’Alfonso Casas Ologaray titulat Teruel. El Stalingrado español, que ja indica la virulència de la batalla.

El llibre conté unes descripcions magnífiques del recorregut: la lectura et trasllada a l’espai que va recorrent, parla de l’actualitat d’aquests llocs, de les perspectives de futur, de les esperances, però també de la història que guarden en la memòria els paisatges.

Llamazares compleix amb escreix la promesa de seguir la vida del pare en el moment d’incorporar-se a l’exèrcit i va seguint el periple que van fer aquells joves soldats. És un llibre que intenta entendre la solitud en què cada soldat es troba i també la solitud que l’autor percep en el viatge actual.

Un viatge per redescobrir el llarg camí del pare enmig de la guerra. Un sentit homenatge als qui van haver de viure aquella situació.

El viaje de mi padre
Julio Llamazares
Col. Narrativa Hispánica
Editorial Alfaguara
Barcelona Setembre 2025