Des de l'altra banda, una balladora de la Moixiganga

El cansament després de 2h i 45 minuts pels balladors que surtim al final del cercavila del vot del poble queda substituïda a l’instant per la il·lusió que fa veure la plaça plena i la Mare de Déu de les Neus regentant l’espai, il·luminada de forma especial, tot esperant pacient que un any més la ciutat reclami la seva protecció.

En una plaça a rebentar, el ball en el que participo, en aquest cas de la moixiganga, va intentar cercar el lloc que el departament de protocol de l’Ajuntament li havia assignat des de feia setmanes. Tanmateix, aquest ja estava ocupat i al demanar que siusplau ens deixessin posar, ens va ser respòs per alguns assistents, i amb menyspreu, que ells feia hores que estaven allà. Però diuen que on hi caben 100 i caben 130 així que esperonats pels membres de control (figura que, per cert, caldria agrair més sovint per tota la feina que de manera voluntària fan, emportant-se a vegades males respostes de molts caps de colla per la falta de voluntat de fer un cercavila àgil) ens vam col·locar. Però, com tradicionalment passa, cal tornar a muntar fent l’última ballada conjunta. La Moixiganga, un ball documentat des de 1832 a la ciutat de Vilanova i la Geltrú, utilitza des d’aleshores uns ciris de cera. Potser la novetat seria si portéssim carretilles i les encenguéssim sense avisar, però, de moment, mai s’ha dut a terme una innovació d’aquestes característiques.

Per l’article en el qual som esmentats, he deduït que no era a mi a qui es feia referència ja que, per defecte professional, mai se m’hagués acudit fer una al·lusió als objectes d’un museu en va. Fruit de la meva desconeixença a la situació descrita, presumptament certa, no puc respondre en nom d’un altre company. Tot i això, jo també era una de les membres que estava pujada a dalt, i una de les integrants que va ser increpada i, per aquest motiu, aprofito l’avinentesa, per donar a conèixer una altra visió del binomi.

En el meu cas, abans de fer la figura que tocava vaig avisar que anàvem a muntar perquè tinguessin temps a apartar-se una mica (no fa falta ser Einstein per deduir que si hi ha flama la cera s’anirà desfent). Malgrat el repetit avís, van fer cas omís de l’advertència i al cap de pocs segons van mirar amunt sorpresos després de comprovar, empíricament, l’escalfor que produeix un ciri encès. Les seves paraules no eren precisament en un volum de diàleg i algunes d’elles sense poder ser reproduïdes en aquest mitjà que busca la qualitat pels seus lectors.

Segurament, ells varen marxar enfadats i remugant de la meva intransigència (la seva única opció era que em mogués cap a la dreta, fet que hagués comportat situar-me sota el foc dels diables) però jo vaig sortir de la plaça amb un molt mal regust de boca i intentant resoldre el dilema que m’havien creat aquella nit. La il·lusió que em fa ballar i compartir aquell moment amb els meus conciutadans i el rebuig i males formes que alguns d’ells mostren i utilitzen de forma, gairebé, irracional.