Tarragona serà la clau

Desprès de les celebracions de la passada Diada, la ciutat de Tarragona s’ha posicionat a la cartografia del unionisme. Creiem que l’entitat organitzadora de la trobada tarragonina va elegir aquesta ciutat per vàries raons però principalment per tres d’importants.

La primera per romanticisme. Tarragona va ser la capital de la província romana d’Hispania, i va ser l’amfiteatre romà de la ciutat el paisatge escollit per escenificar l’acte. Recordar aquesta efemèride històrica hauria d’enfortir el sentiment de lligam a Espanya.

La segona per representativitat política. Tarragona és la capital provincial on el PP va treure els millors resultats percentuals, i on el PSC va treure uns resultats destacables, dins de la mitjana del partit a Catalunya, i fins i tot van arribar a conservar l’alcaldia. Queda clar que el posicionament dels dos partits està ben estructurat al territori.

La tercera, potser la més subtil i interessant, per la dimensió territorial del discurs polític del tarragonisme. Des de fa un temps, els defensors del tarragonisme intenten posar l’accent en la discriminació que pateix la ciutat de Tarragona per part d’un barcelonisme centralitzador, que absorbeix les energies del país. Sense treure part de raó a la crítica vers aquest centralisme barceloní, no és aquest el verdader conflicte de fons, en realitat és un altre.

Recordem que el tarragonisme actual va començar a coures quan la llei de Vegueries planejava pel Parlament de Catalunya. Per defensar Tarragona cal defensar la província i estar en contra de les vegueries. La província és la garantia de conservar la capitalitat de Tarragona, envers la vegueria que, segons el tarragonisme, posava en entredit la capitalitat única de Tarragona en favor de Reus.

Però que representa la província dins del model territorial de Catalunya? I les vegueries?.

La província és l’element basilar de l’Estat. Recordem que en el moment de la formació de l’estat espanyol, la província representava la descentralització territorial de l’estat, i conjuntament amb el partits judicials i els municipis formaven part dels elements de representació del poder central de l’estat al territori.

No és una casualitat que la representació política de la Generalitat de Catalunya, amb la llei de Vegueries, no tingués en compte les províncies, i que denomines vegueries a les seves pròpies unitats administratives, amb la voluntat final  d’anteposar un model territorial propi i diferenciador del de l’estat espanyol.

El catalanisme polític sempre va refusar les províncies, sobretot per la seva consideració d’element impropi de la cultura territorial de Catalunya i com a símbol del poder central de Madrid. Pel catalanisme polític la teoria territorial catalana té com a esquelet administratiu el Municipi, la Comarca i la Vegueria.

Tarragona esdevé doncs paisatge de contraposició de dos models territorials, el del poder central, on la província és l’element més important, i el del catalanisme polític, que reconeix la importància de Tarragona, amb la Vegueria del Camp de Tarragona, però que no contempla les províncies com a unitat administrativa.

Tarragona és l’escenari on la geografia política espanyola contrasta amb la geografia política catalana, entre el discurs i model territorial d’un Estat i el discurs i model territorial d’una col·lectivitat nacional que vol esdevenir Estat sobirà.

En el procés de formació dels estats, al llarg de l’època moderna i contemporània d’Europa, la geografia política ha estat una teoria imprescindible per la consolidació d’un nou status quo.

Per Tarragona, i per la geografia política, passen gran part de les possibilitats d’èxit del futur de Catalunya, Tarragona serà la clau, i una bona geografia política catalana també.