Jo de gran vull ser ... Polític?

Es busca Director d’Operacions per empresa farmacèutica, es demana titulació en Enginyeria Industrial amb Màster en Gestió d’Empreses, mínim cinc anys d’experiència en tasques i responsabilitats similars, i domini de l’anglès i una segona llengua. Retribució fixa de 36.000 € més complements segons vàlua del candidat.

Per qüestions que no venen al cas, conec molt bé aquesta oferta de feina i no entenc per què em sobta veure com es demanen més requisits que a l’any 2005 però amb força menys retribució que llavors. Segurament, la sempre present llei de l’oferta i la demanda ha fet de les seves i en el mercat actual és fàcil trobar grans professionals disposats a posar-se al servei d’un tercer per una quantia econòmica per sota de les seves expectatives.

Un cop trobada aquesta oferta vaig fer un exercici de cerca a la xarxa i, per més que l’he buscat, no he estat capaç de trobar encara cap oferta de feina equivalent on es fixin els criteris per ser regidor, parlamentari o membre d’un govern. Això sí, he pogut veure les retribucions fixades per ocupar l’alcaldia d’un ajuntament en base al nombre d’habitants i la quantitat està molt per sobre de la que ofereixen al Director d’Operacions. Un ajuntament d’entre 10 i 20 mil habitants presenta un salari d’alcaldia promig de 57.000€, és a dir, quasi un 60% per sobre del d’aquest preparat director.

És just en aquest punt on em ve al cap, amb la ràbia d’una persona que es defineix com a clara defensora del sector empresarial i professional, malgrat tenir un cert component polític, aquella frase que diu “La política és potser l’única professió per la qual no es considera necessària cap preparació”. Una frase que malgrat la seva antiguitat no ha deixat, malauradament, de ser vigent. Qui havia de dir al Sr. Robert L. Stevenson (1850-94) que més d’un segle després seguiria sent d’actualitat i descriuria de forma tan encertada a una bona part de la classe política d’inicis d’aquest segle XXI.

Segurament ens hem acostumat a aquestes situacions i deixem la gestió de l’administració pública, tant la del nostre país com la del nostre municipi, en mans de gent sense coneixements ni experiència, de persones que volen jugar a ser gerent sense saber-ne. Hi ha exemples a tots els nivells i segur que tots els tenim a la memòria però per no anar més enllà de les fronteres catalanes però tampoc ferir sensibilitats massa properes, podem citar al Sr. Montilla que va ser Ministre d’Indústria i President de la Generalitat de Catalunya o el Sr. Corbacho que ha estat Ministre de Treball i Alcalde de la segona ciutat més poblada de Catalunya. Hi ha més, de tots els colors i a tots els nivells, però si baixem al nivell dels ajuntaments, la situació es torna còmica, més de l’època espanyola del gran Paco Martínez Soria que d’un segle XXI on presumim de tenir la societat més preparada de la història.

I és que costa entendre que es demanin, a un ajuntament, la superació de proves teòriques i pràctiques i un cert nivell acreditat de català per escombrar un carrer o arreglar una vorera, però no per ocupar la cadira de màxima responsabilitat, l’alcaldia. Segurament en aquest punt és on més em costa compartir la política actual, on no veig gens clar que pressupostos de milions d’euros i plantilles de centenars de treballadors quedin en mans de les que segurament són “bones” persones, però que no aporten el plus de valor afegit que l’empresa de la nostra societat requereix. I és que un ajuntament, al meu entendre, no és més que una empresa de la que tots som accionistes forçats amb el pagament dels impostos que surten de les nostres butxaques, fet que la classe política sovint oblida o no li convé recordar. Tots som un accionariat que vol resultats a final d’any en forma de millores en la seva qualitat de vida en l’entorn que ha triat per viure.

Si acceptem aquest símil, la població com a accionariat, llavors els regidors i, en especial, els que tenen encomanades tasques de govern d’un ajuntament, són el consell d’administració encapçalat pel seu President, la persona que ostenta l’alcaldia. Un consell d’administració que ha d’anteposar els interessos del seu accionariat als propis, que ha de vetllar perquè el seu municipi avanci amb un únic objectiu: la qualitat de vida dels seus vilatans fonamentada en la maximització de beneficis sota el principi de la responsabilitat social.

I és aquí on trobo la major incoherència al veure com polítics sense preparació ni vergonya s’autoimposen dedicacions i salaris d’empresa oblidant però, sovint per desconeixement o, pitjor encara, per llunyania de la realitat del món empresarial, que a l’empresa hi ha un contrapès a la balança, un contrapès en forma de formació i experiència. Si volem jugar a retribucions d’empresa, aportem el que l’empresa reclama i que és alguna cosa més que una simple cara simpàtica.

Estic convençut que una part important de la societat accionarial comparteix aquestes idees i, segurament, una part de la classe política, aquella sense cap interès més que prestar el seu temps, la seva experiència i la seva preparació a la societat. Però també, que la meva opinió caurà com un got d’aigua freda als que han fet, fan o volen fer de la política el seu modus vivendi. La pregunta seria: A qui volem al capdavant de la nostra empresa? Cada 4 anys podem decidir a les urnes ...