Demostrar la innocència. Una nova agressió a la professió docent

Ieeepp! Stop! Atureu-vos! Que porto unes setmanes que ja està bé! Que tinc un parell de posts escrits i no hi ha manera de colar-los, que sempre algú decideix dir-la més grossa encara i em veig obligat a escriure sobre l’última estupidesa educativa! Prou! Descanseu una mica! Aneu a mirar una estona com posar ordre al gremi dels taxidermistes o dels croptòlegs però deixeu en pau els mestres que prou feina tenen!

Què no? Recopilem. Encara no fa un any que les declaracions polítiques eren de raspallada, llepada i final feliç; s’havia de recuperar l’autoritat dels mestres, es parlava de donar-los caràcter d’autoritat pública, es feien discursos sobre la importància insubstituïble dels docents, calia reconèixer els seus mèrits, els seus esforços i la seva vàlua. Mentrestant es procedia a la retallada barroera dels seus salaris i de les seves condicions laborals. Menys diners, menys personal, menys recursos, més alumnes, més diversitat. Què bons que sou! Com us estimem! Llàstima que no us ho puguem pagar!

En canvi, des de fa unes setmanes, els poders públics ja no ens miren amb els mateixos ulls, ja no ens estimen. No sé què hem fet, ja no els agradem com abans. Tot va començar quan van dir que enduririen les condicions per entrar als estudis de magisteri, una manera subtil de dir que ara mateix hi entra qualsevol. Es demanarà una nota mínima en llengües i en matemàtiques, cosa que no succeeix, curiosament, si es vol estudiar filologia catalana, per exemple. Després va venir allò de l’examen pràctic d’un any com fan els metges; no és que ho trobi malament, però torna a semblar que els que ara estan exercint la docència no van tenir una preparació suficient. A més, això al final només serà un munt de mestres en pràctiques fent la feina com els altres però cobrant menys i amb un contracte lamentable, que al cap i a la fi, estan aprenent.

La penúltima guitza ens la clava José Antonio Marina, el qual, després d’haver-nos avorrit sobiranament amb les seves banalitats filosòfiques, ara es dedica a assessorar el govern en matèria d’educació. Quina gran pensada! A l’alçada del seu autor i del seu prestigi! Els millors mestres haurien de cobrar més! Clar que sí, oblidem que ara mateix tots, absolutament tots, estan cobrant menys. Cobrar més –o sigui, recuperar almenys una part del que se’ns ha sostret- ha de ser un privilegi per a uns escollits. I qui els escollirà? I com es triaran? Qui ho farà? El senyor Marina acaba d’admetre tàcitament que tots els mestres estàvem cobrant massa, que les retallades han estat una mesura justa per a un col·lectiu que no s’estava guanyant el sou. És això el que se’n desprèn, oi? Juro solemnement que mai més tornaré a comprar un llibre seu. El que tinc per casa el faré servir per falcar una taula de jardí que no para de ballar i em fot la cervesa per terra.

Però en aquest crescendo vivace al qual de moment no se li veu el final, acabem de rebre l’última, la millor, la número ú, la insuperable! A partir de ben aviat, els mestres d’aquest país hauran de demostrar que mai han estat condemnats per abusos a menors! (publicat a ABC, 9 de novembre) Venerables senyores i senyors entrats en la cinquantena, amb trenta anys d’ofici a l’esquena, amb la paciència recremada d’exigències absurdes de les administracions i, de vegades, de les famílies, es veuran obligats, a més a més, a humiliar-se davant el poder i demanar, si us plau, que els facilitin un certificat conforme mai han comès delictes d’aquesta mena. Ells i tots els altres, és clar. Però què passa? Per què a nosaltres? També el demanaran als monitors d’esquí, als entrenadors de futbol o a les cangurs quan siguin majors d’edat? Als pares que contracten cangurs quan aquestes siguin menors d’edat? Als cuidadors del zoo també els demanaran un certificat conforme no han entrat mai a una plaça de toros, suposo, i els enterramorts hauran de justificar documentalment que mai han practicat la necrofília, vaja, em sembla el més natural, no? Està clar que els temps estan canviant.

Em sembla entendre una certa lògica en aquest moviment. Primer se’ns ha vexat col·lectivament, i això feia necessària una dosi important de vaselina i posar llençols amb l’estelada per als mestres catalans. Ara ja no deu quedar gaire marge per a una altra retallada col·lectiva, per tant, se’ns ha d’anar esporgant de manera més selectiva, dividint i estigmatitzant. L’objectiu és clar: fer possible que d’aquí a poc temps ens tornin a retallar sous i drets i que ningú mogui un dit per nosaltres. Nosaltres mateixos no sortirem al carrer si el nostre company de pancarta no ens presenta un certificat de bona conducta! Desequilibrat mental? Potser sí, però gràcies a Déu, això encara no ho miren! Xxxtt.