Fracàs escolar i responsabilitat col·lectiva

I vet aquí que ara trobem que un alumne de ciutat vella té vuit vegades més risc de fracàs escolar que un de Sarrià. No ens hauria de sorprendre, fa anys que les estadístiques ens indiquen que el factor més rellevant a l’hora de predir el futur escolar d’un alumne no és el seu coeficient intel·lectual, ni les hores que dediqui a l’estudi o a fer deures, ni la connectivitat de la seva llar, ni els projectes innovadors que pateixi. Res d’això. El factor determinant és el nivell sòcio-cultural dels seus pares. Essent així, lògicament, el risc de fracàs escolar va per barris.

La situació és, per fer-ne una imatge, que tenim dues escoles que tenen com a missió guanyar la lliga de bàsquet. Ara bé, en una d’elles s’acumulen els fills i filles de progenitors per sobre dels dos metres d’alçada i en l’altra els descendents dels de metre setanta o menys. Els resultats ens surten sempre decantats cap a una banda, la qual guanya sempre, tant hi fa si innova o si és tradicional, si entrenen amb música o a cop de xiulet; mentre que l’escola dels baixets sempre perd, si innova perden contents i si conserva perden amb cara de pomes agres. Els pedagogs demanen més implicació als entrenadors i potenciar la cultura de l’esforç a les aules dels baixets. Posen com a exemple el que es fa a l’escola dels dos metres i es fan seminaris i formacions, s’escriuen llibres i floreixen les acadèmies de tir, de bot i d’estimulació primerenca on es fa defensa en zona des dels sis mesos d’edat. Misteriosament, al cap dels anys, sembla que res dóna resultat, l’escola dels baixets segueix sense aixecar cap. No obstant, ningú posarà en qüestió que s’hagi de jugar a bàsquet. A ningú se li acudirà que també existeixen l’hoquei o el rugbi. La culpa serà dels baixets que no s’esforcen prou i punt.

Qui és que està fracassant: l’alumne, l’escola com a institució o la societat que la sosté i l’avalua? Tenen èxit les escoles que tenen èxit? O només tenen la sort de rebre un alumnat socialment privilegiat? Se suposa que l’escola és una institució per a llimar aquestes diferències socials, per a contrapesar el factor hereditari en la història personal dels infants i joves. Em sembla injust que continuem parlant d’alumnes que fracassen, que continuem penjant-los el mort de la responsabilitat a persones d’entre dotze i setze anys, quan tenim a la mà la prova exculpatòria, quan sabem positivament que, de fet, no hi podien fer gran cosa. És del tot hipòcrita apel·lar a l’esforç en una cursa en la qual l’esforç no hi pinta res. O canviem la manera d’entendre els conceptes “èxit”, “fracàs” i “escola” o seguirem com estem ara, amb una joguina electrònica de més o de menys, amb un nou gurú de l’ensenyament, amb una nova llei educativa –que no falti- o amb una hora de més o de menys d’aquella assignatura. L’arrel del problema educatiu és entendre el problema educatiu i per entendre el problema educatiu cal entendre amb major profunditat la societat que el crea.