Zona verda

L’interès general i Ribes Roges

Zona verda de Ribes Roges. Jaume Sendra

Zona verda de Ribes Roges. Jaume Sendra

Més enllà de debats tècnics, dos són els arguments polítics que, per terra mar i aire, repeteixen insistentment el govern i els opinadors que li donen suport per justificar la negativa a acceptar la petició d’aturada de la implantació de la zona verda i l’inici d’un procés participatiu que, amb el suport d’altres vilatans, reclamen veïns de Ribes Roges. Per una banda, afirmen que ja van informar de la intervenció i que per tant els veïns ja van tenir oportunitat de participar. Per altra, mantenen que ells vetllen per l’interès general, mentre que els veïns defenen només els seus interessos particulars.

Utilitzar el joc de mans de voler fer passar accions “informatives” i “de comunicació” com a participació ciutadana és tan matusser que no sembla necessari invertir cap esforç en considerar-ho. Es deconstrueix per ell mateix. L’afirmació sobre la defensa de l’interès general/bé comú, però, resulta més interessant i val la pena dedicar-hi un moment.

Els partits que van votar en contra de l’aturada i l’inici d’un procés participatiu es proclamen defensors del “bé comú”, que contraposen a les reclamacions veïnals, legítimes, però que manifesten exclusivament interessos particulars. L’objectiu d’aquest argument és, lògicament, guanyar l’opinió pública: de forma majoritària tots estem d’acord en que els interessos particulars mai han d’estar per davant de l’interès general. I a més transmetre implícitament la idea que la presència d’(obscurs) interessos particulars els allibera de cap obligació d’incorporar els veïns en processos de presa de decisions.

El que no resulta tan evident, però, és com s’estableix una delimitació clara del concepte “interès general”. Resulta encara més difícil establir qui el defineix i, especialment, per mitjà de quins mecanismes. La idea que l’interès general ve establert per les decisions dels poders públics legalment constituïts es contradiu amb l’evidència que diferents poders públics prenen sovint decisions que xoquen entre elles, es contradiuen, o fins i tot afavoreixen clarament uns interessos determinats sobre d’altres. L’evidència empírica posa de manifest que “interès general” és un terme altament contingent, on l’única característica inequívoca i definitòria sembla ser el fet que qui té el poder a cada moment tracta d’establir-ne el significat. Sempre, qui té el poder polític (en forma de govern, o donant suport puntual), sigui del color que sigui, s’afanya a justificar qualsevol decisió que pren com a guiada per “l’interès general”. No ens explica mai com ha arribat al coneixement de quin és l’interès general. Simplement hem d’acceptar que, pel fet de tenir capacitat per decidir sobre una política pública determinada, ha tingut accés a saber quin és l’interès general en aquell àmbit, accés que resulta vedat a la resta.

En realitat, les ciències socials assenyalen, amb la persistència i impertorbabilitat pròpies de totes les ciències, que (tret d’uns pocs valors fonamentals com la llibertat, la dignitat humana...) no existeix una entitat diferenciada que es pugui identificar de forma inequívoca i permanent com a “interès general”. I descriuen amb claredat que el que s’anomena “interès general” és en realitat una construcció social dinàmica, que sorgeix del conflicte en l’espai públic d’interessos de grup, de classe, de gènere, etc... Joan Subirats (*) explica repetidament com l’interès general és en realitat fruit de la interacció i negociació entre actors, erigint-se com el resultat final de processos de conflicte i acomodació. I no una entitat predefinida prèviament que alguns coneixen i defenen i d’altres no.

Com a ciutadà, sembla recomanable desconfiar sempre de qualsevol grup que s’erigeixi en defensor d’un “interès general” que no hagi sortit d’aquesta interacció i negociació. Perquè probablement el que busca és etiquetar qualsevol divergència de criteri com a “interessos personals”, llastrant-la per al debat polític. Com a ciutadà, sembla recomanable desconfiar de grups que exigeixen que en un exercici de fe acceptem que l’interès general és una veritat absoluta que els ha estat revelada a ells en exclusiva per alguna mena de “Déu dels interessos generals”, que els té guardats en algun lloc i els hi va comunicant graciosament. Per higiene democràtica, sembla recomanable mantenir els dogmes de fe en l’àmbit de l’espiritualitat personal, i no incorporar-los a la vida política. El contrari ja sabem on porta. 

En conclusió, doncs, si voler fer passar “informació” per “participació” resulta matusser, autoproclamar-se defensor d’un “interès general” revelat en exclusivitat en lloc de sorgit del debat i la negociació posa de manifest el perfil polític dels grups. Però el més preocupant des del meu punt de vista és que va molt més enllà del cas de la zona verda: és tota una declaració d’intencions del model de governança que pretenen.


(*) Disculpeu el recurs a l’argument d’autoritat amb el Subirats. Ja entendreu que hagi pensat que per a un grup municipal concret dels que es proclamen “defensors de l’interès general” podria resultar interessant saber que un dels científics socials més rellevants del nostre país, especialista en polítiques públiques amb gran projecció internacional, i que a més és reconegudament proper a la seva formació, esmena el concepte d’interès general que utilitzen en la seva argumentació.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!





També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!