De lluites i solidaritats a Ribes Roges

Dissabte vaig assistir a la reunió de l’AVP Ribes Roges. Aprofitant la invitació que van fer-nos durant l’assemblea de constitució de la Plataforma Zona Verda Vilanova, i tot i que no sóc associat ni entra en els meus plans de futur immediat fer-me’n, em va semblar una bona oportunitat per veure de primera mà com funciona l’associació, quina és la seva massa social i quines accions estan duent a terme en relació a la recent intervenció de l’Ajuntament al barri. Tot suma, vaig pensar.

De forma resumida, la reunió va començar amb l’exposició de l’opinió que tenia una comissió específica sobre com havia anat aquest primer mes. Després es va passar a un torn obert de paraules on s’oferia l’oportunitat als assistents d’expressar els seus suggeriments concrets, que podien també fer-se per escrit en un full de l’organització. Si ho vaig entendre correctament, l’objectiu de tot plegat era elaborar alguna mena de document que recolliria totes les idees per a presentar-lo a l’Ajuntament com a proposta de millores. Diria que la reunió va transcórrer amb normalitat i dins l’esperable, amb algunes de les persones que havien vist impactada negativament la seva vida expressant el seu desacord amb l’actuació, a l’hora que unes poques que se’n sentien beneficiades manifestaven la seva satisfacció. Hi ha, però, dos fets que em van cridar especialment l’atenció i sobre els que voldria compartir la reflexió.

El primer fet és com un nombre considerable de persones va començar la seva intervenció manifestant obertament el rebuig a la zona verda en la seva totalitat, per a tot seguit afirmar que “això no es podrà tirar enrere”. No vaig poder evitar sentir certa tristesa al veure conciutadans que tot i estar en obert desacord amb una actuació que afecta directament la seva vida, se senten impotents, assumint la impossibilitat de retornar a la situació inicial, i acceptant com a única alternativa esperar a que el govern municipal tingui la bondat de fer alguna petita modificació. Tot i que puc entendre el desànim, em costa compartir la resignació. La zona verda tal i com s’ha implementat respon únicament a la voluntat de 4 grups municipals, sense el suport de la resta del consistori. Això vol dir que la decisió sobre com hem de viure al barri s’ha pres només per uns pocs vots, i pot canviar també només amb el canvi d’uns pocs vots. No és, doncs, impossible. I la voluntat i l’esforç dels veïns per a que així sigui serà un element clau.

El segon fet que volia compartir està relacionat amb una afirmació que es va fer a la reunió. Una de les persones que va manifestar la seva satisfacció pels canvis va acabar declarant la seva sorpresa per la solidaritat d’alguns veïns en reclamar la gratuïtat de l’aparcament per a tots els vilanovins. Segons deia, si naltros havíem de pagar per aparcar al centre, per què els altres no haurien de pagar per aparcar a Ribes Roges?. Haig de reconèixer obertament que aquesta afirmació em va doldre. Com que sóc dels que mantinc que qualsevol veí de Vilanova ha de poder baixar lliurament a la platja del seu poble sense haver de pagar per aparcar, vaig sentir-me directament al·ludit, fins i tot crec que vaig proferir alguna exclamació de desacord en veu alta. Però a la vegada que em dolia, em va fer pensar. Més enllà del desconeixement que suposa atribuir la responsabilitat de la zona blava del Centre Vila als seus veïns, el que em va desconcertar completament va ser que algú assenyalés públicament la solidaritat com un fet negatiu. Donat que en el meu entorn directe la solidaritat és una actitud valuosa i apreciada, em va sorprendre que algú es sorprengués que hi hagi qui sigui solidari amb els seus conciutadans (per dir-ho en les mateixes paraules). Però tot i el desconcert, em va fer reflexionar. Podria ser que fóssim uns ingenus, i que realment només haguéssim de preocupar-nos pels que vivim al barri. Però també podria ser que fóssim solidaris perquè al llarg de la nostra vida hem viscut a diferents llocs de Vilanova, perquè tenim els pares al Centre Vila, perquè anàvem al moll de la Pirelli amb el siscents, perquè a casa dels avis jugàvem pels carrers de la Geltrú, perquè baixàvem a Ribes Roges quan van pintar de rosa el canó i perquè tenim els germans, nebots i amics estesos per tot el poble. Podria ser que fóssim solidaris perquè Vilanova forma part del nostre imaginari com un espai únic, proper i quotidià. I perquè, respectant allò que cada veïnat pugui decidir per al seu barri, ens sentim a casa a qualsevol dels racons de la ciutat. I perquè no volem acceptar l’existència de privilegis ni quan aquests ens afavoreixen. Potser per això volem seguir mantenint l’aparcament lliure de tots els vilanovins i vilanovines a la platja de Ribes Roges. La seva platja. No és una qüestió de si el que han de pagar és només simbòlic i s’ho pot permetre tothom. És, estrictament, una forma d’entendre la ciutat.

La zona verda tal i com ha estat implementada no és un designi diví. Els polítics no són éssers totpoderosos instal·lats en un limbe inabastable. Són ciutadans electes que han d’estar al servei dels veïns, davant dels quals han de rendir comptes. Des del meu punt de vista, és responsabilitat nostra que aquest rendiment de comptes sigui permanent, i no estigui situat només en la comoditat d’unes eleccions cada 4 anys. Aquelles persones que creguin que s’ha de paralitzar l’actuació a Ribes Roges i tornar a començar, exigint als grups municipals que (d’una vegada per totes!) qualsevol intervenció sobre l’espai públic dels barris es faci sempre a partir de les necessitats dels veïns i únicament comptant amb la seva participació per a dissenyar les solucions des de l’inici, tenen en la Plataforma Zona Verda Vilanova el seu lloc (http://zonaverdavilanova.com/) Hi ha precedents. Segur que molts recorden el projecte Pirelli Mar del govern Casanova, o el projecte del Nucli Antic. Van ser els veïns i veïnes els que van aconseguir aturar-ho. L’única lluita que es perd és la que s’abandona.