Matí de dilluns

I aquí estem, altre cop. Exactament de la mateixa manera que com vaig acabar el mes de juny: amb una colleta d’alumnes fent un examen de filosofia. Tot i que han començat fa un minut n’hi ha un que ja ha acabat, me’l torna amb cara de jugador de bar de poble que ha tingut una mala tarda.

-Té, em pensava que hi hauria alguna pregunta tipus test

– Em sap greu, avui no.

Surt de l’aula balancejant-se pausadament. En fi, un altre dia serà.

Al cap de cinc minuts, un altre pregunta en veu alta:

– Les faltes d’ortografia no descompten, oi?

– Ho lamento profundament però sí, sí que descompten. He de mantenir el mateix criteri que durant el curs. Penseu que si traieu un nou us posaré un nou, no un cinc pelat de recuperació. Per tant, corregiré amb els mateixos criteris.

Tothom s’ha pres la meva observació sobre treure un nou de manera irònica. Somriuen entre ells com dient “com s’ho flipa el tio!”. Reconec que se m’ha escapat un somriure quan ho deia. No és que cregui que no poden aconseguir una qualificació excel·lent, és que la seva actitud em dona indicis prou clars que no han canviat cap de les seves mandroses rutines de durant el curs.

Deu minuts. En FS s’aixeca del seu lloc, recull els dos fulls de l’examen i me’ls lliura.

– Te’l deixo aquí?

– Sí, molt bé. Fins aviat.

Ha contestat correctament la meitat de l’exercici de lògica. Només calia fer una rodoneta en una opció i escriure una lletra. Una sola lletra. Les altres preguntes gairebé estan en blanc. Calia escriure. Escriure!

Quinze minuts. Gairebé tots els altres companys estan aturats. Un mira al sostre, un altre recolza el cap en la mà dreta mentre mira el paper com si esperés que li comuniqués alguna veritat oculta; un altre fa que llegeix i rellegeix unes preguntes que ocupen exactament quatre ratlles. En algun moment coincideix que ningú, absolutament ningú està escrivint res. Es miren de tant en tant, somriuen entre ells com dient “ja veus quina pillada tiu!” N’hi ha tres o quatre que, tot i això, esgotaran el temps fins a l’últim segon, moment en el qual, posseïts per una febre creadora d’origen incert, estaran escrivint ratlles i més ratlles de prosa majoritàriament vàcua. Els hauré de treure l’examen literalment de les mans i podran dir allò tan vell i alhora tan efectiu de “és que no m’ha donat temps!”

Hi ha coses que no canvien. Aquesta tarda els corregiré buscant l’excepció a aquesta norma. Segur que la trobaré, segur! Siguem positius! Aquest serà un gran any!