Reunió de pares. Confidències per a novells

Ja ho sé que la meitat de les coses que diré no seran de gran interès. També sé que la meitat de les coses interessants que diré s’oblidaran abans de sortir de l’aula. Ho sé perquè sóc professional del tema i ja veig que dono massa continguts per a una sola sessió. D’aquesta quarta part interessant que queda, la meitat serà considerada irrellevant per al cas particular del fill o filla en concret. De la vuitena part restant, se’n parlarà a la sortida, serà comentada entre els assistents, tothom hi abocarà la seva interpretació, el seu punt de vista i la seva parcial perspectiva fins que quedi boirosa, desdibuixada i confusa. El resultat és que l’endemà de la reunió tindran clares només dues coses: les dates de les colònies –perquè se les van apuntar al Calendar- i una valoració subjectivíssima del tutor del seu fill o filla. Ja ha valgut la pena.

Perquè malgrat tota la pedagogia abocada sobre el tema, malgrat tota la preparació, tots els power points i audiovisuals que es vessin sobre la paciència dels nostres auditoris, al final només queda una cosa, una sola: “se’l veia agradable”. Una opinió potser poc fonamentada, però que s’haurà gravat a foc per a tot el curs. Una valoració que depèn d’aspectes tan aparentment externs al fet educatiu com ara l’aparença, el to de veu, la tranquil·litat, el sentit de l’humor o haver anat o no a la perruqueria. En aquest context, no mana la pedagogia, mana la lingüística. La comunicació no verbal s’apunta el seu moment de glòria.

Puc dir qualsevol cosa llavors? No, no és això, evidentment. Més aviat és que qualsevol cosa que digui, he de recordar que l’he d’embolcallar del to, la presència, l’ànim i el caràcter que vull transmetre. Si sóc capaç de transmetre aquests aspectes, hauré assolit el meu objectiu. La informació? La informació ja la trobaran a la pàgina web o ja ho preguntaran. M’agradi o no, el contingut fonamental que he de transmetre i pel qual tots estan interessats sóc jo.

O sigui que oblida’t de portar tot el que diràs curosament apuntat per llegir-ho fil per randa. A mitja exposició, algú et farà una pregunta i perdràs el fil, estaràs nerviós i hauràs de tornar a començar (te’n recordes Susanna?). Oblida’t de demostrar els coneixements que tens sobre didàctica o psicologia i sobretot, oblida’t d’alliçonar el teu públic i de queixar-te de la dificultat de la teva feina. Mostra’t proper, tal com ets. Mostra la persona que conviu amb els seus fills cada dia de la setmana i que apareix a les converses del sopar. No t’amaguis darrera de documents i tecnologies. De segur que et servirà per començar a teixir una xarxa de confiances de la qual se’n beneficiaran els alumnes, els seus pares i tu mateix.

I l’endemà, els veuràs amb uns altres ulls.