L’envelliment dels pares amb fills amb discapacitat: un treball en equip

Són moltes i molt diverses les emocions que tenen lloc quan tenim la notícia que hi haurà un nou membre a la família. Sorpresa, alegria, por, angoixa... L’arribada d’un fill sempre és un canvi molt important tant per la parella com per la unitat familiar en el seu conjunt. I amb tota aquesta barreja d’emocions i de canvis, què passa quan ens comuniquen que el fill que tant hem estat esperant té una discapacitat?

La presència d’un fill amb discapacitat produeix una forta crisi a la família que es tradueix en significatius canvis en les relacions entre els seus membres i en particular amb la parella i amb el recen nascut. Les famílies es troben en un nou escenari, en el què molt sovint tenen una gran manca d’informació i orientació. L’adaptació a la nova situació és molt complicada i les famílies passen per situacions de soledat, angoixa, etc. i després del shock inicial toca reorganitzar la situació. Aquesta adaptació i reorganització és constant amb un fill amb discapacitat, ja que els sentiments dels què es parlaven abans reapareixen en molts moments del cicle evolutiu de la persona. Moments tan importants com decidir l’escolaritat, la transició a la vida adulta o l’envelliment dels pares i, per tant, sentir que ja no es podran fer càrrec del seu fill/a.

L’envelliment dels pares amb fills amb discapacitat i l’envelliment dels propis fills és un moment dolorós, ja que es comença a plantejar que potser, algun altre familiar, persona o Fundació Tutelar s’haurà de fer càrrec del fill o filla. Un fill que va arribar a la seva vida tot capgirant-la, per després fer junts un llarg camí ple de reptes, aprenentatges i vivències, fent-lo sempre el millor que han sabut... però que ara aquest camí ha de començar a separar-se, pel bé de tots. Tots els pares senten que aquest moment arribarà i que aquesta separació serà inevitable i dolorosa però, al mateix temps, saben que és un bé pels seus fills i que cal que algú els pugui acompanyar en la seva vida quan ells ja no se sentin amb totes les forces com abans per fer-ho. 

És en aquesta situació on els professionals tenim el gran repte d’acompanyar, assessorar i donar suport a aquestes decisions dels pares. Sempre amb una actitud d’enorme respecte, de confiança, d’empatia, sense prejudicis i mai culpabilitzant o jutjant cap decisió.

Quan aquesta relació de confiança família-professional es fa possible, s’aconsegueixen superar aquests moments de manera menys feixuga, amb la sensació que no estan sols i amb la seguretat de saber que el que estan fent és el més correcte i positiu per tothom. És, en definitiva, un treball en equip, on tots hi guanyen si hi posen de la seva banda.

Sandra Quintero
Treballadora social de Mas Albornà