El tret per la culata

A poques setmanes de les eleccions, en plena precampanya, el lector curiós i interessat pel tema, segurament coincidirà amb mi que cada cop surten a la llum més contradiccions que fan incertes les previsions sobre el seu resultat final.

Un resultat final que, hores d'ara, si acceptem les enquestes, tornaria a ser el d'un empat global, tècnic, entre les forces independentistes i les dites constitucionalistes. Amb un grupet entre elles, CSQP, que podria, curiosament i des de la relativa poca importància que li donen, resultar decisiu per inclinar la balança en un o altre sentit. Per tant, si no hi ha novetats, el resultat ens tornarà al 2015, quan Artur Mas, entenc que fruit d'una lectura errònia dels resultats, va acabar fent aquell pas al costat que evitava unes noves eleccions que, finalment, han arribat.

Però novetats n'hi ha. O com a mínim, n'hi poden haver. Perquè, d’entrada, tot sembla indicar que el vot silenciós que, elecció rere elecció, es quedava a casa, aquest cop, mogut pel soroll de tots plegats, podria acostar-se a les urnes. Amb la paradoxa que, quan els que criden son els independentistes, és l'abstencionisme espanyolista el que mira les urnes, mentre que quan criden els espanyolistes, és el catalanisme escèptic el que es mou cap al col·legi electoral. Divertit. Les campanyes electorals poden acabar afavorint al contrari. Però clar, si ambdues tenen la mateixa força, tot torna a quedar igual. I aquell que jugui més fort pot acabar essent el més perjudicat.

Un altre efecte que es pot donar és el canvi -mes o menys relatiu- de força dominant dins de l'espectre de cada bàndol. Perquè, al marge del quasi cantat "sorpasso" d’ERC respecte l'antiga CDC disfressada de llista del president, ens podem trobar el dia 22 amb una Arrimadas reclamant el seu lloc al sol com a força més votada. I amb un PP condescendent que els cedeixi la presidència des de la tranquil·litat que dóna un 155 "de retirada lenta". I amb un efecte col·lateral valuós per la política estatal. Tenir al PSOE presoner a Madrid a canvi d'una parcel·la -petita, no ens enganyem- de poder a Catalunya en un tripartit "constitucional". Una situació que encrespés l'excandidata a la secretaria general socialista en contra de l'actual inquilí de Ferraz.

I no tot passa a un costat del fossat que separa els dos bàndols. L’altre tampoc és una bassa d’oli. Tot apunta que la llista de Puigdemont no aconseguirà aturar la caiguda en picat del PDCAT cap als darrers llocs del rànquing polític. Però, potser això tampoc sigui tan tràgic pels antics convergents si suposa passar la pilota calenta de gestionar la previsible minoria independentista del dia 22 (o la majoria diversa de difícil conciliació, que no sé que pot resultar pitjor) a una ERC que, fins ara, havia viscut força bé a la seva ombra, on va arribar des del redós dels socialistes. Segurament pensant, com el general McArthur, en tornar victoriosos quan bufin temps millors i el rival hagi tastat la solitud del poder enfront unes CUP renovades en tots els aspectes (fins i tot en la seva feresa) i una CSQP conscient del seu paper de frontissa imprescindible.

El fotut de tot plegat és, però, que totes aquestes diferències es contrapesen. A cada acció que pot alterar els resultats en una direcció, se’n contraposa una altra que els desplaça en sentit contrari. Per tant, molt probablement, el resultat final acabi essent l’habitual. Una majoria insuficient d’independentistes amb prou diferències entre els diversos grups com per dur-nos a una governabilitat tensa que tindrà garantida l’hostilitat del govern central d’Espanya i el quietisme d’aquella Europa en la qual tantes esperances havíem dipositat.

Però, si algun d’aquests atzars que he esmentat, permetés un desplaçament a posicions “constitucionalistes”, passaríem de Guatemala a Guatepeor. Perquè un govern com el que s’intueix fet en base a Ciutadans, amb la crossa dreta del PP i l’esquerra del PSC, tampoc garanteix una governabilitat raonable o serena. Rajoy ja s’ha desdit de la reforma constitucional que podria haver encandilat un cert sector del catalanisme. Sánchez no para de tirar aigua freda als aparentment bons propòsits d’Iceta. Y Rivera sembla més pendent de les properes eleccions generals, que de l’escull momentani de les catalanes. Tot i que la processó vagi per dins, conscient que es juga el ser o no ser global, justament en aquesta Catalunya que un dia del 2006 el va veure en pilotes. Precisament al cartell de les eleccions autonòmiques que ara ocupa Arrimadas.

Per tant, intueixo, en tots els supòsits, un tret per la culata que ens durà, més tard o més d’hora, a unes noves eleccions autonòmiques. Sempre que el 155 no aconsegueixi abans esborrar les autonomies o algun jutge no les prohibeixi. Com el color groc a les fonts públiques.