Parlen les bombes

Aquella dels exèrcits disposant-se a banda i banda del camp de batalla amb els soldats i carros de combat ordenats en formació i esperant l’ordre del comandant suprem per avançar i partir-se el pit lluitant amb l’enemic en el definitiu cos a cos. Aquelles que veiem a les pel·lícules de romans i que varen modelar els imperis euroasiàtics del primer mil·lenni.

Unes guerres que, amb el temps, incorporaren ginys i estratègies que permetien fer part de la baralla “a distància”, gràcies a la incorporació de la pólvora que permetia llençar els projectils damunt els enemics abans de tornar a partir-se el pit en combats més o menys individuals on, curiosament, també es va incorporar el atac a distància amb les omnipresents “armes de foc”.

Però, fins aquí, la cosa havia estat clara. Els que defensaven les idees o volien imposar la seva voluntat eren una part de la població que, en comptes de fer-se religiós, pagès o pastor, havia triat el camí de les armes per defensar els seus drets i territoris o, en temps de pau pròpia, ajudar a altres a conservar o ampliar els seus. Una gent que anava formant exèrcits “de lloguer” que sovint posaven al servei dels poderosos o dels que aspiraven a ser-ho.

Perquè la realitat mostrava cada cop més clarament que la guerra no era només una qüestió de batalles guanyades. El poder havia descobert que la por, afavorida per la repressió, era tant o més interessant que la pròpia guerra per garantir la pervivència en el poder. D’aquí que les anomenades “forces de l’ordre” s’anessin diversificant en policia i exèrcit. La primera controlant l’ordre intern i l’altra lluitant contra els enemics.

El següent graó es va pujar amb l’aparició de l’aviació. Un nou exèrcit que permeté, des de la Primera Guerra Mundial, que les bombes fins aleshores llençades pels canons, fossin literalment deixades damunt del cap dels enemics després de ser transportades fins on calgués. Una possibilitat que permeté diferenciar l’atac a l’exèrcit enemic, de la intimidació a la població civil de l’enemic amb bombardejos com el de Guernica de la nostra guerra civil.

El camí estava obert. De fet, l’Alemanya nazi va recolzar bona part de la seva victòria inicial i la resistència final en l’aplicació dels coets V-1 i V-2 al bombardeig de la rereguarda britànica, enviant-los des de les costes europees cap a Londres i rodalies. Però calgué esperar al final de la II Guerra Mundial per tenir un tastet del que avui intuïm com a possible tercera guerra mundial. Les bombes de Hiroshima i Nagasaki varen demostrar que, gràcies als avions, Estats Units podia llençar damunt dels enemics les bombes atòmiques. Unes bombes que superaven amb escreix les dels canons. I no sols per la seva major potència. La capacitat de contaminació radioactiva de les seves explosions permetia deixar erm el territori i, per tant, transmetre, potenciada, aquella por en que els militars solen basar moltes de les seves conquestes.

Per això intueixo que ha arribat la possibilitat de la guerra definitiva. Aquella que pot decantar definitivament la balança en favor d’un dels dos bàndols en lluita. I que, pel que sembla, ja no necessitarà que un avió porti la bomba fins el seu destí. El propi projectil incorpora uns mecanismes impulsors prou potents i uns programes conductors prou precisos, com per fer-se arribar a una illa del mar Índic situada a uns milers de quilòmetres del punt de llançament. Suggerint als que hi pensem una mica la imatge d’un aiatol·là islàmic o un president de pèl grogós asseguts davant una consola i dirigint amb els comandaments allò que sembla un videojoc però que en realitat és el comandament d’una bomba atòmica destinada a caure aneu a saber on, enduent-se pel davant als militars de la zona. Però també als ciutadans innocents que l’únic pecat que han comès és nàixer o acabar vivint en aquella zona on l’han empès les forces enemigues amb la seva repressió.

No poso exemples concrets. No voldria cridar el mal temps i que les bombes parlessin encara més. Si que vull acabar amb una petició. “NO A LA GUERRA”.