A la tercera

La dita tradicional diu que és quan “va la vençuda”, és a dir quan el dubte que ens hem plantejat fins a tres vegades, es resol dient-nos quina és l’opció que perd.

Però la cosa no està tan clara com voldríem. Perquè sobretot quan hi ha més de dues opcions, la dita es pren la llicència de seguir marcant quina és l’opció guanyadora. I això no sempre correspon a la realitat. Sobretot quan les opcions son múltiples i, per tant, pot haver-hi més d’una que escapi a la consideració de “vençuda”.

La política de l’estat espanyol està passant aquests mesos per una situació a la que podríem aplicar aquest raonament. Perquè aquest proper diumenge, a l’autonomia de Castella i Lleó, tindrem la tercera oportunitat de llegir uns resultats que ens diran, per tercer cop en tres mesos, com estan agrupats alguns espanyols en les seves opcions polítiques i, tot i que de forma més o menys objectiva, com han anat evolucionant aquestes preferències en aquests mesos. Dades que, agradi o no, seran embolicades amb arguments paral·lels que permetin, segons els interessos de qui dona la seva opinió, diverses opcions. Convertint la “vençuda” en una “solució possible” gràcies a allò tan socorregut però tan poc fiable d’una “coalició de govern”, presonera massa sovint d’uns acords no sempre explicitats clarament.

Anem als fets. Tot va començar amb unes eleccions autonòmiques -massa sovint amb categoria d’avenç fefaent d’unes generals- anticipades a Extremadura en les que el PP va aconseguir 29 diputats autonòmics (un més dels que tenia) encapçalats per Maria Guardiola. Una xifra que no assolia els 33 necessaris per la majoria absoluta. Però la presencia de VOX (11 diputats) apuntava una possible majoria de coalició. Sobretot a la vista de la pèrdua de deu escons per part del PSOE. La més que duplicació de representants de VOX (de 5 a 11) evidencià que la tasca de formar govern no seria fàcil. La derrota del possible govern en solitari del PP, facilitada per l’abstenció de VOX de fa uns dies ho ha demostrat, mentre els analistes apuntaven la intenció de VOX de veure si la propera cita electoral a Aragó confirmava i incrementava el seu creixement.

La segona oportunitat arribà amb la cita aragonesa del 8 de febrer triat per Jorge Azcón per intentar reforçar i consolidar el seu govern, bloquejat políticament per la no aprovació dels pressupostos.

Els resultats tornaren a deixar la situació en un atzucac. El PP de Azcón perdé dos diputats i els 34 necessaris quedaren en 26. Tampoc el PSOE pogué tocar campanes amb els 18 obtinguts per Pilar Alegria. I novament, VOX -passant de 7 a 14 diputats- demostrà tenir la paella pel mànec, mentre l’esquerra del espectre, encapçalada per la Chunta Aragonesista, aplegava 9 escons irrellevants per la formació d’un govern.

Les converses per formar govern de coalició a Aragó, segueixen encallades i amb el fantasma de fer -aquí també- dues votacions inútils i anar a la repetició d’aquestes eleccions després d’una segona quasi derrota.

I arriba la tercera (la vençuda?). Amb un PSOE capcot, segur de la seva tercera derrota, però amb l’as a la mànega d’unes eleccions generals que poden treure’l del pou per la valentia mostrada enfront del caciquisme de Donald Trump. Un PP amb por a la tercera victòria pírrica i que no gosa posar les cartesdamunt la taula. I amb un VOX on Abascal sembla que ha agafat el timó (amb expulsions “sonades” incloses) i espera que la tercera sigui la seva. La victòria definitiva amb que seguir les passes de Meloni, Le Pen i companyia. Convé, però, recordar que Castella-Lleó és territori PP des de 1987, quan Aznar va saltar a la política nacional. L’ombra del VOX de Carlos Pollán en expansió, permet però fabular uns resultats que, amb l’ajut dels partits regionals que distorsionen sumes i aliances, deixin un nou batibull ingovernable. Que faci llençar la pilota endavant. Cap a les eleccions del proper juny a Andalusia. On Moreno Bonilla haurà de lluitar perquè sigui la vençuda... a la quarta.