L’escola en la societat de la violència

Actualment s’ha normalitzat una cultura violenta. Ho afirma Anna Carpena, especialista en educació emocional i membre del Comitè Científic del Congrés Internacional d’Intel·ligència Emocional i Benestar. Normalitzar significa que és la nostra quotidianitat, l’ambient, l’aire que respiren els nostres alumnes. Com ella mateix afegeix, significa que ja ni tan sols ens n’adonem.

Em ve a la memòria la meva àvia. Una dona de les d’abans de la guerra. Hi havia dues coses que la feien esfereir, a ella, que havia vist una guerra civil, una guerra mundial, una postguerra… La primera eren les serps, un tòpic, ho sé. Una serp a la televisió –no calia que fos en directe- la treia de polleguera i, per un mecanisme que encara ara no he comprès, l’obligava a escopir a terra. La segona era la menció de la violència. La simple notícia d’un acte violent. Ella sí que se n’adonava. A la seva manera, a més, reaccionava, com si hagués vist una serp, amb una resposta corporal, una expressió de fàstic, una necessitat d’apartar la vista, aixecar-se de la cadira i, d’alguna manera, fugir cap a la cuina o cap a la galeria. No sé com suportaria veure un telenotícies dels d’ara mateix. Refugiats perdent la vida al Mediterrani, violència de gènere, “la manada”, abusos a Hollywood, guerra a Síria, atemptats, bombes, estats en fallida, milions de persones desplaçades… 

Crec que per a ella la violència no era una situació en absolut normal encara que hagués estat excessivament freqüent en la seva vida. I la veritat és que ara mateix no trobo persones que reaccionin com ella. Ens acompanya la sang i el patiment a dinar, a sopar i a l’hora del cafè; ens persegueix des de la pantalla del mòbil quan viatgem en tren i ens claven una empenta, i quan observem amb malfiança els rostres dels altres passatgers i les motxilles deixades en un racó. Quan el nen petit se’ns escapa deu metres pel carrer d’una ciutat totes les cares es tornen una amenaça en comptes d’una pssibilitat d’ajut. Deu ser això el que vol dir l’Anna Carpena.

I la violència de la societat entra a les aules. L’escola no pot ser diferent de la societat que la crea. Ara no peguem un clatellot a l’alumne trapella, ni exercim la violència verbal de fa uns anys, ni lliguem al belluguet a la cadira. Alguns encara recordaran aquells professors que exercien el seu poder a l’aula de la mateixa manera que el dictador l’exercia sobre el país: por, càstigs físics, autoritarisme, censura i repetició estricta. Ara, afortunadament, aquesta figura no existeix. En canvi, tenim altres formes de violència més interioritzades: violències sistèmiques pel nostre sistema econòmic, violència entre ells en directe o a través de les xarxes, violència contra ells mateixos en forma d’autolesions i d’un malestar que desafortunadament creix entre els joves en forma de depressions. No crec que les noves generacions siguin més violentes que les anteriors, però sí que és cert que veuen més violència, n’escolten més, hi juguen més explícitament, en fan acudits. Reflecteixen la societat, la seva, no la que ens agradaria. 

Educar la bondat en la societat que normalitza la violència no és només un repte, és un testimoniatge. Una moral que, si la volem autèntica, només es pot transmetre per contagi, per adhesió.