Procés

A la frontera

Ciprià Pernas Fidalgo 07-01-2018 11:54 Lectures 984

Els que segueixen aquest espai d'opinió saben l'important que és posar perspectiva a les situacions per trobar nous enquadraments. Veure diferent sempre ajuda a resoldre. Ho aconsegueix amb temes petits i estic convençut que també amb els grans assumptes, tant els particulars com els públics.

Viatjar és de les coses que tenen moltes utilitats simultànies. Algunes són buscades i unes altres et troben a tu. És així mateix, una palanca per eixamplar visions i per tant també perquè les solucions efectives apareguin donant llum en forma de noves idees. Facilita que coneguis a persones que et declaren una necessitat de tu que no coneixien.

Aclareixes els seus dubtes, els teus i a més et retornen informació essencial i inesperada per construir altres plantejaments amb els quals afrontar problemes que et semblaven eterns. Ni tot és tan terrible, ni res tan bo. Les coses estan aquí, esperant-nos perquè amb ganes les comencem a resoldre.

Aquí estava jo, congelat en un 27 de desembre després de caminar prop de cinc quilòmetres, vorejant el Danubi a les portes del Prater vienès (el parc d'atraccions més antic del món) amb la intenció de fer unes fotos del Riensenrad (la sínia de la pel·lícula “El Tercer Home”), quan a l'entrada em trobo una espècie d'habitatge de fusta en forma de bola a una finca d'uns cent metres envoltada de filats i d'un lloc fronterer anomenat Plaça del Antifeixisme nº2. Em sembla curiós, resulta que a la meva terra ho tornem a patir.

La primera impressió és que pot tractar-se d'una atracció de fira més, però no, és alguna cosa ben diferent. És un estat independent dins de la ciutat de Viena. És la República de Kugelmugel, declarada en 1984 i nascuda entre la disputa del seu ideòleg, l'artista E. Lipburger i el mateix estat austríac que ho va empresonar per negar-se a pagar impostos, editar segells i emetre passaports d'uns prop de 400 ciutadans que no viuen en ell (fonamentalment perquè no caben i no disposen de serveis). Avui és una atracció turística més que forma part de la imatge de la capital d'Àustria, bressol de l'art, la música i la cultura europea. Des de Sissi emperadriu als dissenys avantguardistes de la Bahuaus germànica.

Quedo perplex. Com ho ha fet aquesta gent per gestionar amb tanta normalitat això? Hi havia sedició o rebel·lió? Quin procés han hagut de seguir per resoldre-ho? Com han estat d'útils les seves experiències anteriors per gestionar-ho sense soroll, ni violència? Què van fer amb la seva història que no hem fet nosaltres amb la nostra? La pau és això o un estat que cal treballar? Preguntes que intueixo tenen resposta exempta de complicacions.

L'equació és molt senzilla i va més enllà de la pura anècdota. Lipburger va ser excarcerat, la República de Kugelmugel mantinguda com una riquesa més de la seva cultura i les capacitats d'un poble per construir les seves necessitats respectades. Gens de tot això és possible sense el pas previ d'un país, de les seves estructures i també de les seves gents reconeixent, respectant i rescabalant a totes les víctimes d'una guerra feixista de la qual van ser centre. Allà no hi ha vencedors ni vençuts. Just ho contrari que en aquest país en el qual no apareix ni tan sols la intenció d'acostar-se a aquesta idea. A la violència no es pot recórrer més. Així de concret, sense les tabarniadas o nicieses de torn al més pur estil dels espanyolets engominats.

D'altra banda i enfocant el mateix, és incomprensible com la “moderna Europa” pot sostenir un país tan anacrònic com Espanya entossudit a convertir en veritat la mentida. De cridar-se democràcia moderna, mentre es mostra com un estat mediocre que manté honors i favors cap al model de feixisme que va arrasar Europa amb exemples com la Fundació Francisco Franco o la Vall dels Caiguts. A qui serveixen aquests? Un ciutadà vienès qualsevol es podria sentir representat per tipus com Dastis o Zoido? El franquisme, els seus acòlits i els tecnòcrates del 78 són llops disfressats de be que pul·lulen per les institucions europees donant lliçons de no se sap ben què. Si als ciutadans del carrer no ens enganyen, Com és possible que a l'Europa del primer nivell sí? Ni som tan llests, ni ells tan ximples. De moment, aquí anem obrint els ulls a una mentida sostinguda durant quaranta anys que com la ràbia, no ha estat eradicada i que es regurgita en les goles dels que criden amb un més que dubtós orgull patri el “a por ellos”. De tot menys democràtic.

A més de l'escrit, em quedo amb un valor a imitar. És la prova palpable de com una societat culta i evolucionada com l'austríaca; copejada per l'annexió de l'Alemanya nazi i els horrors de la Segona Guerra Mundial ha sabut treure els millors aprenentatges, primer reconeixent el genocidi feixista per després demanar perdó i honrar a les víctimes. Aquesta és la condició “sine qua non”. Ho he vist, tot passa per aquí: claret, meridià, en aquest ordre i sense excuses.

És molt bo viatjar: veus coses sorprenents, belles, imitables, intel·ligents, aprens molt mentre comparteixes una tassa calenta de Weihnachtspunsch (ponx de nadal) i a més tens l'oportunitat d'explicar a les gents d'altres llocs les coses que en realitat passen al teu país i que als mitjans de comunicació sembla no interessar que traspassin les fronteres.

Ara em quedo amb les paraules d'una austríaca d'origen colombià el nom del qual no ve al cas que volia escoltar de primera mà això que està passant a Catalunya i a Espanya. Es va sentir afortunada per rebre la meva informació i jo honrat per haver estat l'instrument perquè en prengués coneixement. Em porto d'ella la forma de gestionar la informació amb opinió. He après que la ignorància no és saber més o menys. Sembla el fàcil, la qual cosa per desgràcia abunda.

L'irresponsable és sense més el no voler acostar-te a la frontera per saber com els dol als altres el dolor.

Les paraules no són innocents

Ciprià Pernas i Fidalgo

Ciprià Pernas i Fidalgo

Tot assoliment comença amb la decisió d'intentar-ho

http://cipripernascoach.blogspot.com.es/

Promoció econòmica

A la recerca del CIT del segle XXI

Miquel Casellas

Un cop més s'ha de plantejar la seva raó de ser i s'ha d'actualitzar o fer un pensament perquè sinó la crua realitat li marcarà un futur més aviat negre. Una entitat amb 67 anys d'història i que és un clar exemple de la realitat del comerç a casa nostra

ENQUESTA WEB

Les obres més importants realitzades per la Demarcació de Costes de l'estat han convertit l'esplanada on hi aparcaven els vehicles en un sistema dunar que evitarà l'erosió natural i que ha permès convertir aquesta platja semiurbana en una platja natural.

Com valores la naturalització de la platja del Far de Vilanova?

Molt bé
Malament
M'és indiferent