Relats

La tauleta polivalent

Tablet. Eix

Tablet. Eix

De lluny s’han reconegut, tot i la distància, en el temps, des de la darrera vegada que havien parlat, quan anys? Potser trenta? En Jordi ha anat cap la Mercè amb un ample somriure, ets tu? Quan de temps! Estàs igual de guapa i jove, és més diria que els anys han actuat donant-li a la teva mirada més llum, sens temps de que ella pogués donar cap resposta ell ha seguit, ja se, ja, dels teus èxits com a periodista, sempre que puc segueixo les teves cròniques la darrera des de Colòmbia. Mercè riu feliç, en escoltar els afalacs en boca d’aquell primer amor juvenil i saber que a través dels anys ha anat saben d’ella, el seu interès ha aixecat per un moment el vel del pas dels anys, les fatigues, la lluita colze a colze amb “companys” de treball disposats a cremar vaixells i velàmens per guanyar segons  en l’enviament de notícies, ara que la tasca dels corresponsals ni és valorada ni tinguda quasi en compte per els directors i lectors, si no envia fotos de sang i fetge la resta no importa gaire. S’han abraçat amb l’alegria d’un retrobament casual i agradable, han caminat per el llarg passeig del seu poble nadiu. Ha canviat, a pitjor, cada vegada que retorna el troba amb més degradació urbanística digna dels pitjors voltors del “totxo”, tot plegat no cal dir res, de més greus ha vist, fins i tot els seus ulls són tan avesats que en descobrir bellesa en algun racó recòndit del món l’agraeix com un regal.

Jordi anava parlant, quasi mecànicament, de la seva vida, carrera acabada amb cum laude; dos fills, una separació, segona ensopegada i ara una noia jove de pits esplendorosos que sembla és un encert. Mentre desgranava les seves vivències la Mercè feia un repàs mental als triomfs i derrotes, de tot, com és obligat. Han arribat a l’antic col·legi aleshores una mica apartat ara quasi en mig de la població; els sostres han caigut, quatre parets s’aguanten precàries, segur que el proper pla urbanístic convertirà el solar en un gratacel amb vistes al mar, apartaments esquifits a preu d’or, segur que els Mantovani ja han fet seu el terreny, tot i el cartell de perill han entrat potser a recordar altres moments, Mercè s’ha assegut en una cadira atrotinada, potser ella la va ocupar, no cal mirar massa enrere sempre és perjudicial, tot i així la melangia ha posat un vel de tristor a la mirada, tots dos han notat la mateixa sensació meitat dolça meitat agre; de cop un “okupa” se’ls ha acostat amb una navalla digna del Tempranillo, Mercè que havia obert la tauleta per fotografiar i anotar pensaments no ha dubtat ni per un moment en etzibar-li un cop que l’ha deixat ben estabornit, en ella que ha estat en mig de les selves colombianes aquets passerell ni por ni res de res. Tots dos han començat a riure, mentre Jordi, li deia noia: -Un nou us per la “taulet”.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!