Territori

El Penedès, la porta del sud

Bienve Moya 23-03-2018 11:22 Lectures 1945
Vinyes, Penedès, campanar. Eix

Vinyes, Penedès, campanar. Eix

En el quadern gris, Pla escriu «...la gent del sud (es refereix al sud d’Europa) és apassionada fins l’encegament». Però fent honor a la seva murrieria ell mateix s’ho desmenteix i assegura que l’Empordà és ple de gent discreta, candorosa, fàcilment malfiada i prudent. Jo, que no en soc d’empordanès, opino que allà d’on soc, el Penedès, els meus paisans també solen respondre a aquests trets de caràcter: més aviat prudents, tirant a malfiats, però candorosos i discrets.

Deu ser la combinació d’uns paisatges on l’òptima combinació de mar i terra, dona aquests resultats. Del mar adoptem un caràcter obert i liberal, candorosos i discrets; de la muntanya: prudents i suspicaços. Se’ns coneix poc als penedesencs, s’ha fet poca literatura sobre nosaltres. Amb el cap a Barcelona i la cua a Tarragona, som en realitat la porta del sud. Per a molts “catalans de dalt”, més enllà del Penedès, comença el desert: sinó, fixeu-vos en aquesta mania de senyalar Espanya amb l’eufemisme “a l’altra canto de l’Ebre”. Més enllà de l’Ebre hi queda un bon tros de Catalunya: Gandesa, Mora (la vella), Miravet, Sant Carles de la Ràpita, Amposta, Ulldecona... Però m’he proposat escriure sobre la Porta del Sud, país de frontera.

Certament, la història del Penedès posseeix dos segles més de contacte amb al-Alandalús que la Catalunya Vella. Entre aquests dos segles, un temps ─quan el comtat barceloní no passava més enllà de la riba esquerra del Llobregat─,  el Penedès va ser terra de ningú, o sigui un Oest Llunya català, el Far West. Milà i Fontanals, Vilafranquí eminent, ens descobrí el romancer i els travadors, però no va fer prou per descobrir-nos l’èpica del país propi. Victor Balaguer, Vilanoví d’adopció, va fer un pas més, però tampoc va saber veure el cabdal heroic autòcton, i encara que s’enamorés de l’èpica romàntica, va mirar cap el nord: Joan de Serrallonga i les llegendes del Montseny. Mentrestant l’èpica local, agitada de molts anys per guerrers aventurers i tota mena de proscrits de l’Europa bàrbara i carolíngia,  marca i fronterera, país de dura colonització, va quedar oblidada. Sepultades van quedar les ruïnes de l’Olèrdola Ibera, romana, islàmica, penjada allà als roquers, amb els seus conqueridors francs i defensors hispanoromans. Sepultada quedà la llegenda dels díscols nobles, Mir Geribert i la seva nissaga, que s’oposaren al comte de Barcelona amb la pretensió de crear un principat independent, el Principat d’Olèrdola, entre la Barcinona goda i la Tàrraco en decadència, la immemorial Kesse o Kosse dels cossetans. Aquell Principat que avui podria haver vingut ser una mena de Monaco ─ves a saber!─ amb Sitges per sala de ruleta i l’autòdrom de Ribes com a circuit de curses. Amb els seus Rosiñols i Utrillos, rapinyaires clandestins de ferros vells per fer-se un Cau Ferrat vora la mar. Dels seus polítics amics d’egiptòlegs que regalaven mòmies i papirs, homes de tanta influència a la Cort que tingueren capacitat per fer-se portar al seu palau-museu de Vilanova grecos i altres tresors de Madrid.

Actualment, si el Penedès ocupa un cert espai a les pagines de la premsa i a les pantalles, és per l’assumpte del vi i del turisme. I sobretot del xampany, no chanpagne, xampany, terme encantador que en mala hora van baratar pel de cava ─veu analgèsica on n’hi hagi. El xampany/cava , avui, en perill de decaïment (a l’exterior) per l’habilitat competencial d’Itàlia i el seu proseccco, que està guanyant la cursa a l‘escumós local, mig per l’estranya gestió d’uns quants productors que no acaben d’adonar-se’n (o no volen, i prefereixen passar-se a l’enemic –algun dels productors s’hi ha llençat amb ampolles i marca) i no acaben d’adonar-se’n que la competència està en la dimensió qualitat-preu, i no sols en el preu. I aquests negoci que ens proporciona nom i singularitat (i riquesa, és clar), mala negada! No sembla que vagi com hauria d’anar; que podria anar a més.

Tribuna

Tribuna Oberta per promoure l’intercanvi d’opinions, el debat i la reflexió

Ensenyament

Pam! El TDAH té una base genètica!

Jordi Larregola

Els alumnes amb TDAH necessiten un entorn regulat, amb límits. Els costarà seguir-los, es perdran sovint, però la seva absència els descontrola encara més

ENQUESTA WEB

Imatge d'arxiu d'una espardenya de festa major

FESTES MAJORS. Dels balls i entremesos típics de les nostres festes majors, quin és el teu favorit?

Bastons
Pastorets
Cintes
Diables
Gegants
Capgrossos
Panderos
Gitanes
Valencians
Dracs (i similars)
Moixiganga
Falcons
Altres