Records coberts de ciment

En les últimes setmanes diverses veus s'han alçat en protesta contra la tala d'una part de la pineda del bosc d'en Bruguera de Sitges per construir un vial de més de dotze metres d'amplitud. Una tala que no es contemplava segons l'informe de medi ambient emès pel propi Ajuntament, donat l'alt valor ecològic de la zona.

Com gairebé cada matí dels últims anys, em dirigeixo a la zona per passejar amb el meu gos i, malgrat que ja fa diversos dies de l'inici del desastre, la imatge no deixa d’impactar-me: on abans hi havia garrofers, ginesta i pins, ara només hi ha plàstics escampats per terra, llaunes i tanques de metall. El soroll de la maquinària és ensordidor.
Intento ignorar-ho i m'endinso en el que queda de bosc. Fa calor i l'olor de la resina calenta, barrejat amb el del fonoll, em transporta sense voler a aquelles matins d'infància en què els grans ens ensenyaven, amb tendresa i paciència, a trobar els primers espàrrecs, a distingir el romaní de la farigola, mentre ens explicaven històries de la seva joventut ja llunyana, fent que, sense adonar-nos, acabéssim estimant el bosc i la natura.

Tots aquells que tingueu records similars, plens d'amor, guardeu-los bé, com tresors, per poder transmetre'ls als nostres fills i als nostres néts; a ells només els quedarà el ciment.7