Literatura

Cinema i religions

Teresa Costa-Gramunt 13-08-2018 10:17 Lectures 483
Imatge coberta Cinema, religions i cultures, de Joan-Andreu Rocha Scarpetta. Eix

Imatge coberta Cinema, religions i cultures, de Joan-Andreu Rocha Scarpetta. Eix

Com la literatura, el cinema sempre s’ha sentit atret per les religions. ¿Qui no recorda haver vist a la gran pantalla els episodis del que en el temps de la nostra formació escolar s’anomenava Història Sagrada, així com les vides dels Sants, i els misteris i dogmes, i les manifestacions del bé i del mal? Això pel que fa a la Bíblia i els seus personatges compartits per les tres religions monoteistes: judaisme, cristianisme i islam. Perquè el cinema també s’ha esplaiat a mostrar-nos un món ampli i divers amb films que ens il·luminen en el coneixement ja sigui via estètica o cultural, d’altres manifestacions religioses i espirituals com l’hinduisme i el budisme entre les més conegudes, però també expressions de les religions africanes, per exemple algunes de les trasplantades a Amèrica a través del tràfic d’esclaus.

La filmografia amb tema religiós i espiritual és ingent. Cinema, religions i cultures (Viena Edicions), de Joan-Andreu Rocha Scarpetta és un formidable assaig que hauria de ser a totes les llibreries tant dels afeccionats al cinema com dels qui s’interessen per les expressions religioses no només com a creients sinó com a estudiosos o observadors d’un fenomen que ateny el més profund de l’ànima humana. Fins i tot per aquells que tenen seriosos dubtes metafísics o que no hi creuen.

Amb el títol de Simfonia Bergman, la Filmoteca de Catalunya està fent un homenatge al gran cineasta. Amb un gran desplegament durant setmanes, s’han vist i es poden veure encara les seves grans pel·lícules en les quals les preocupacions metafísiques i religioses són una constant. Un exemple, i l’agafo a l’atzar, és Els combregants, filmada en blanc i negre el 1962. Un pastor protestant que ha perdut la seva dona s’interroga sobre l’existència de Déu.

Al capítol quart del llibre Cinema, religions i cultures (els primers l’autor els dedica a l’hinduisme, el budisme, el judaisme, l’islam el deixa per al cinquè capítol), Joan-Andreu Rocha Scarpetta el dedica a la representació en el cinema del cristianisme i les seves branques ortodoxes i protestants. En el subcapítol titulat Vents del nord: Bergman i Dreyer, Rocha posa de relleu el cinema del suec Ingmar Bergman (1918-2007). Bergman era fill d’un pastor luterà i existencialista militant. Amb la seva producció cinematogràfica Bergman va intentar copsar de forma artística moltes de les preguntes que sorgeixen entre la fe i la cruesa de l’existència humana. Un cinema d’art i assaig que a molta gent de la meva generació no ha deixat d’interessar. Entre els films que Rocha esmenta en aquest capítol hi ha el que he triat a l’atzar pel fet d’haver-lo visionat fa poc a la petita pantalla de casa i que a la Filmoteca es va poder veure a primers de juliol. El posa com a mostra d’un cinema en el qual s’exposa de manera nua, descarnada, el terrible drama moral d’un pastor protestant.

A l’apèndix de Cinema, religions i cultura, Rocha inclou una guia ben útil de 50 pel·lícules clau sobre les grans tradicions religioses. Entre les més espectaculars sobre el cinema cristià, posa a la llista, entre d’altres també rellevants, les ja clàssiques Ben-Hur (William Wyler, 1959), La Missió (Roland Joffé, 1986), L’evangeli segons Sant Mateu (Pier Paolo Passolini, 1964), així com una de més recent, Silenci, en la qual es barregen móns culturals i espirituals diferents com el cristianisme apassionat dels jesuïtes que van cristianitzar el Japó, i la posterior persecució i mort a què van ser sotmesos aquests cristians al segle XVII pel japonesos ortodoxos de les seves religions pròpies com el shinto. Cadascuna de les parts contraposa les seves raons. Vaig veure aquesta pel·lícula quan es va estrenar el passat 2017: les imatges fan feredat, ja que poc s’allunyen dels màrtirs al circ de Roma.

El blog de Teresa Costa-Gramunt

Teresa Costa-Gramunt

Teresa Costa-Gramunt

Un espai-estat d'ànim

http://elveldharmonia.blogspot.com

Ensenyament

L'escola està matant la creativitat. La creativitat està matant l'escola

Jordi Larregola

Jo, des de la meva sala de professors al Baix Penedès, només puc pensar amb tota sinceritat que la mala escola potser mata la creativitat, però que només una escola exigent, amb alts nivells d'excel·lència, pot alimentar-la

ENQUESTA WEB

Per continuar reduint la taxa de tabaquisme a Catalunya, que el 2017 va arribar al mínim històric del 24%, Salut Pública busca noves accions que es puguin realitzar tant en la via pública com en l'àmbit privat

Et sembla bé que es vulgui prohibir fumar dins del cotxe?


No