Una vegada érem...

A Quan érem irlandesos (Editorial Trípode), l’escriptor Ramon Erra ens agafa de la mà per fer-nos viatjar amb ell i la seva família a Irlanda amb motiu del seu cinquantè aniversari: un bon moment per retrobar-se amb el passat i amb aquelles projeccions de futur que ara és el moment de concretar en un projectat viatge a la cova de Sant Patrici, a l’Ulster, seguint les passes de l’escriptor medieval Ramon de Perellós, que a través del relat del seu itinerari va galvanitzar una colla de joves, Ramon Erra entre ells.

El que llegim a Quan érem irlandesos és una crònica del viatge de Ramon Erra en la qual s’hi entrecreuen dos fils conductors: la recreació del viatge de Ramon de Perellós a Irlanda amb un significatiu record de joventut de Ramon Erra que es reflecteix en el títol del seu llibre: una combinació de gèneres que van des d’una aproximació a la història i a la literatura medieval a la fascinació moderna per la literatura de James Joyce, W.B. Yeats i Seamus Heaney. Un seguit de reflexions personals sobre el fet de viure i d’escriure arrodoneixen un relat entre la ficció literària i la memòria personal.

Imaginem-nos un grup de joves catalans: la colla de les Vinyes, s’autoanomenaven en esbojarrats dies joves. A través de la imaginació exaltada que els cohesiona com a grup, els joves s’empelten i van seguint les petges del viatge que Ramon de Perellós va fer amb la seva cort a la cova de Sant Patrici, tal com es pot llegir a Viatge del vescomte Ramon de Perellós i de Roda fet al Purgatori nomenat de Sant Patrici. Hi cerca l’ànima del rei Joan, mort en circumstàncies estranyes de les quals també van culpar a Bernat Metge. Ho hem llegit al seu llibre Lo somni. Bernat Metge pregunta a l’ànima del rei per les causes de la seva mort, que li respon: «La causa de la mia mort és estada per tal com lo terme a mi constituït per nostre senyor Déu a viure, finí aquella hora». A través, doncs, de la ficció del somni, l’escriptor s’expulsa l’acusació que també va afectar a Ramon de Perellós, el qual «va decidir que faria un llarg viatge i un escrit, per espolsar-se les culpes, sense saber que segles després això acostaria a un abisme de significats ocults algunes persones, com ara la colla de les Vinyes», escriu Ramon Erra.

En l’entramat del viatge de Ramon de Perellós a Irlanda, una colla de joves catalans es van anar sentint irlandesos a la seva manera en les seves exploracions de les crides de vida i el seu sentit, i dels lligams de l’amistat entre ells sota la influència de la poderosa personalitat de dues dones, cadascuna amb un gran protagonisme en el relat del qual no en desvetllarem pas el misteri.

Aquesta obra, escrita amb el sempre original estil literari de Ramon Erra, convida els lectors a rememorar el seu propi viatge existencial viscut en el si d’un grup. Al meu grup l’anomenàvem així mateix: el Grup, i també fèiem volar els coloms de la imaginació creativa. N’hem fet memòria recent en una trobada per celebrar els cinquanta anys d’aquella amistat compartida. El guia d’aquell nostre itinerari podia haver estat un Ramon de Perellós i ens hauríem pogut sentir irlandesos, com la colla de les Vinyes, en aquells moments àlgids de la vida en què tot és possible.

La forta petja d’aquest itinerari es fa sentir en tota la crònica de Ramon Erra. En la talaia dels cinquanta anys, l’escriptor ha sentit la necessitat d’escriure un relat creatiu d’aquest seu viatge iniciàtic que l’ha portat a la cova de Sant Patrici per fer un homenatge a la colla de les Vinyes, però també a la gent il·luminada que anem trobant pel camí, gent que en la seva singularitat mostra camins fora dels adotzenats, fars que fan llum en llocs immaterials de la psique que no sabem fins que no ho fem conscient. A través d’una poètica de la memòria i la seva recreació en el temps present del viatge a Irlanda, a Quan érem irlandesos, de Ramon Erra, hi trobem el fulgor d’allò que mai no s’apaga perquè s’ha idealitzat. Per anys que passin, ja que «que bé que anaven les nostres vides llavors, tan joves, quan érem irlandesos, quan semblava que cada moviment quedava fixat i que tothom el viuria per sempre». Hi ha una manera de viure aquell fulgor per sempre, i no és màgia, és art a través de la memòria, i més si es fixa amb una escriptura que en mostra de forma tan bella i enèrgica les irisacions.