Política

Víctima col·lateral

Sixte Moral 23-09-2018 19:38 Lectures 1377

Vist el que ha succeït aquets dies passats al Congrés de Diputats, amb el batibull que va comportar la retirada d’una moció per part del PDeCat en que demanava diàleg, i les conseqüències que podria comportar per la figura del seu portaveu i diputat vilanoví Carles Campuzano m’ha recordat aquella frase que s’atribueix al polític italià Giulio Andreotti, que va ser president del consell de ministres de la República Italiana, i durant molts anys diputat i senador, la frase en qüestió era una classificació molt personal de les persones que s’havia trobat en el seu temps com a representant públic, deia Andreotti que les persones es podien classificar en: “amics íntims, amics, coneguts, adversaris, enemics, enemics mortals i companys de partit”

Carles Campuzano ara ha tornat a ser protagonista, segurament sense voler, d’una situació de conflicte parlamentari i segurament també de procediment  que s’ha viscut al Congrés. El  PDeCat fa una proposta de resolució instant al diàleg moció pactada amb el PSOE on es demanava iniciar un diàleg sobre la situació de Catalunya "en el marc de la legislació vigent ", aquest afegit era l’aportació del PSOE al redactat final. Finalment però, per sorpresa i a contracor segurament per part del portaveu Campuzano que la va defensar al Ple, es retira al moció. Sobre el fet hi ha diverses versions, una perquè ERC se’n desmarcà i diu que s’abstindran i això generaria una nova escletxa en la unitat d’acció, dues, culpen a José Zaragoza, portaveu socialista que va dir que es podia parlar de tot menys de la independència, el Zaragoza diu que a ell no l’emboliquin en les “batalletes” entre els sobiranistes, que ell el que deia és que els socialistes no pactarien la independència, i que del contingut de la moció  tot estava pactat, tres perquè des de la direcció del PDeCat consideren que presentar la moció després de l’agitació de l’11 de setembre els faria perdre credibilitat com partit i una quarta encara parla d’imposició de Puigdemont que no vol trobar massa vies de diàleg sinó que li interessa mantenir un cert clima de confrontació que el fa estar permanentment d’actualitat. Campuzano en les seves declaracions sobre el tema no ha negat que la decisió de retirar la moció hagi estat de Carles Puigdemont i sobre el tema va comentar a la premsa. "Això quan vingui aquí la senyora Nogueras potser ho pugui aclarir, perquè en nom de la direcció del partit la vicepresidenta potser sigui més precisa que un servidor".

La qüestió és que Campuzano preguntat per la retirada apel·la a l‘acceptació de les raons de la direcció que "la política és complicada. Sovint no totes les decisions que es prenen les comparteixes, però has de assumir-les” i encara afegeix "el meu càrrec de portaveu està a disposició del president del partit".

Alerta amb el foc amic (1)

I no ha acabat aquí ha seguit fent una crida a la responsabilitat i la necessitat del diàleg: "Hem perdut una oportunitat per marcar clarament el compromís per al diàleg", ha resumit Campuzano, a més de recordar que "el diàleg exigeix coratge polític". "Tots necessitem coratge, començant pel govern socialista i ERC".

Carles Campuzano ha estat qüestionat més d’un cop però cal dir que ell des de fa temps immemorials s’ha declarat independentista però també força pragmàtic i mai ha estat per anar de pressa sinó fent el camí sense preses però sense pauses i anar guanyant el dia a dia, vaja que no té la fe del convers que volen anar de pressa potser per oblidar el seu propi passat.

S’equivocarien i molt els que ara el voldrien crucificar per una resolució, cal recordar presentada al mes de juny, i que toca debatre ara per l’operativa del Congrés. La proposta arriba tard procedimentalment però ningú s’hauria de negar a votar pel diàleg encara que sigui sota l’eufemisme de “dintre de la llei”

No pot ser que linxin els qui reclamen el diàleg. Vet aquí la paradoxa.

No pot ser que Carles Campunzano sigui el dany col·lateral (2) d’una poca capacitat d’entesa i d’ajustar estratègies entre els sobiranistes, o entre Puigdemont i els que encara sembla ser el seu partit. No potser que recaigui la responsabilitat –alguns en diuen culpabilitat- en la persona que ben segur ha fet molta, molta feina discreta i constant per bastir els necessaris ponts de diàleg fins i tot en els moments més difícils, sobretot perquè Carles Campuzano és un diputat conegut i reconegut, actiu i molt feiner, hàbil en el discurs i amb capacitat de generar consens. Tot els altres diputats li tenen un respecte i estima alta i allò que crec que el defineix és quan et diuen que és un diputat de qui et pots refiar. Això, ara i avui ,en política crec que és l’elogi més gran que et poden dir perquè significa que, més enllà de la posició política que defensi en cada moment i en cada proposta, hi ha una persona honesta i lleial, traspua  també el qualificatiu de lleial un sentiment d’estima i el reconeixement d’una trajectòria d’acords i negociacions ben encarrilades i millor acabades. 

És, un diputat treballador, incansable, que estudia els temes, que els contrasta, que va al lloc on es pugui haver generat un conflicte o calgui trobar informació. És un diputat  rigorós. No parla per parlar, no omple el temps amb intervencions buides de contingut. El seu treball, la seva investigació sempre són irrebatibles. Les seves intervencions es podran combatre des d’una òptica ideològica però mai en els arguments de fonament. La seva actitud és d’una honestedat a prova de bomba. Tant en els plantejaments com en les formulacions. Honestedat moral però també ideològica i política. S’allunya de la demagògia tant com pot i fuig del populisme sempre. La veritat política si és que existeix en puritat és una de les seves divises. Sempre ha estat  lleial en el pacte i en l’acord. Aquesta virtut és de les més preuades en el camp de la política parlamentària perquè és fonamental per poder avançar en la configuració de lleis i dels gran acords de país necessaris. Però no confonguem lleialtat amb cessió. En la negociació és dur però quan s’arriba a un acord aquest va a missa, no hi ha marxa enrere i això ben segur que li ha costat més d’un disgust en el seu propi partit. I té sempre una actitud generosa, que en política vol dir proximitat, mai té un no per anar a parlar de política o a explicar la seva posició,

En el fàcil reduccionisme d’algunes xarxes socials on funciona més i més bé la consigna i la “voz de su amo” que el raonament crític s’ha acarnissat a vegades amb Carles Campuzano titllant-lo els seus mateixos de traïdor. L’estultícia d’algunes estructures partidistes a vegades intenten cruspir-se el seus mateixos servidors, els seus millors elements. Sembla estrany, però és així. Ho hem vist forces vegades i ara esperarem que no ho hàgim de tornar a veure.

S’equivocarien, crec, i molt els que ara voldrien crucificar a Carles Campuzano, que el deixin fer, que fa molts anys que és el millor parlamentari català a Madrid, que no vulguin descavalcar-lo per una resolució, -molt assenyada i parlamentàriament impecable- cal recordar presentada al mes de juny, i que ha tocat debatre ara.

Com hem escrit abans: No pot ser que linxin els qui reclamen el diàleg. Vet aquí la paradoxa.

I mentre recitem l’oració: "Senyor, guarda'm dels meus amics perquè dels enemics ja me'n cuido jo". 

(1) foc amic : Eufemisme bèl·lic que es fa servir quan hi ha baixes per culpa de l'exèrcit propi o d'un d'aliat.

(2) dany col·lateral. Qualsevol dels danys personals o físics produïts a conseqüència d’una acció militar i que no constitueixen en ells mateixos els objectius militars predeterminats. Aquest concepte assolí una especial rellevància durant la intervenció militar de l’OTAN sobre Sèrbia l’any 1999.

Enciclopèdia.cat

A les verdes i a les madures

Sixte Moral

Sixte Moral

Qui dies passa anys empeny

http://sixtemoral.wordpress.com/

Ensenyament

Pam! El TDAH té una base genètica!

Jordi Larregola

Els alumnes amb TDAH necessiten un entorn regulat, amb límits. Els costarà seguir-los, es perdran sovint, però la seva absència els descontrola encara més

ENQUESTA WEB

Una sentència dóna suport a una escola bressol que va denegar la matrícula a un nen no vacunat. El jutjat Contenciós Administratiu de Barcelona ha conclòs que els pares del menor obliden els drets dels altres, i pretenen imposar una opció minoritària -la de no vacunar-, per sobre del dret a la salut de la resta d'infants i les seves famílies

Què et sembla que una escola bressol pugui denegar la matrícula a un nen no vacunat?


Malament