La memòria és sempre selectiva i no sempre té interès

L’exercici d’escriure les memòries com una mena d’autobiografia és un exercici literari que, en ocasions, és d’una gran qualitat i/o d’interès, per la feina de qui fa memòria, per allò que poden arribar a revelar quan s’ha tingut alguna responsabilitat pública important, o bé per la qualitat de les relacions personals, politiques o socials de qui les escriu i, per tant, pot generar força informació sobre fets i relacions que hagin pogut aportar valor a accions o posicions. I també perquè el gènere memorialístic pots tenir una qualitat literària notable i per tant fer les delícies dels lectors.

Generalment les memòries tenen com objectiu donar testimoni o justificar la teva posició respecte al teu temps i entorn. I clar en tot exercici memorialístic la subjectivitat i fins i tot el biaix hi juga un paper important. Perquè la realitat es diferent per cadascú, el sedàs per on passa la informació del que s’ha fet, quan s’ha fet i com s’ha fet és diferent si n’has estat el protagonista o n’has estat un receptor. Les memòries són un prisma amb moltes cares i cadascú agafa aquella que li va millor, que el justifica davant la història o que l’enalteix davant la grisor i els encefalogrames plans que moltes vegades són la mateixa història personal.

De llibres de memòries sempre se’n ha escrits molts, a gust de tothom i amb interès o no, però l’autor creu que té alguna cosa a dir per la posteritat, testimoniar un temps i unes accions. Després caldrà veure si els lectors  ratifiquen l’interès que a priori poden tenir.

Però hi ha qui hauria de guardar silenci.

Hi ha que per comptes d’unes memòries hauria de fer algun exercici de consciència i callar per no perdre el mínim prestigi que pugui tenir que ja n’ha perdut molt per les actuacions negligents, prepotents i que segurament ja interessa molt poc el que digui o deixi de dir.

I aquets és el cas del llibre que ara a bombo i plateret ha sortit a la llum pública, de moment a França però ben segur que aquí sortirà durant la campanya de vendes de Nadal. Aprofitar fins l’últim cèntim d’euro.

Ens referim al llibre Reconciliación: Memorias de Juan Carlos I, l’emèrit fugit. El text ha estat escrit per la periodista francesa Laurence Debray i editat per Planeta (vet a saber quan han pagat per tenir-ne els drets exclusius). La coautora té una certa amistat amb el rei. Les memòries han sortit a França i ja se’n coneixen algunes de les parts que hi surten.

Joan Carles de Borbó ha començat la campanya de promoció del seu llibre amb una entrevista al diari francès Le Figaro, realitzada a Abu Dhabi. Declaracions que fan encara més innecessàries i prescindibles les seves memòries, no és cap novetat que admeti la seva simpatia per Franco, com a mínim és agraït amb qui li va posar la menjadora per tota la vida, i es permet dir que no tolerava que se’l critiqués davants seu. En fi poc recorregut intel·lectual poden portar aquestes memòries sobretot si ja s’han filtrat algunes de les situacions que poden tenir més o menys polèmica. El diari Le Monde i el setmanari Le Point, també han avançat alguns fragments del llibre que sortirà a la venda aquesta setmana a França.

Segurament els seguidors de la monarquia llegiran amb fruïció les coses que els digui el monarca, intentaran llegir per justificar el que calgui. Entre invencions, mentides directament i alguna que altre pinzellada de tafaneria de premsa rosa ha omplert unes 500 planes.

Quina manera de perdre el temps.

Sobretot perquè com hem dit ell parla des de la seva òptica que en algunes situacions grinyolen respecte a la realitat, una de les perles més destacades és aquella en que davant les crítiques pels casos de corrupció amb què se'l vincula, el rei recorda que "ha estat absolt en tots els casos que en el seu moment l'havien convertit en un paria al seu propi país". No és cert. Menteix volgudament l'ex rei no ha estat declarat absolt perquè mai no ha estat jutjat per cap delicte. Els que se li atribuïen van ser descartats bé perquè, segons la Fiscalia, havien prescrit, bé perquè els hauria comès quan exercia de cap de l'Estat i la seva figura era inviolable i, per tant, no subjecta, segons la Constitució, la responsabilitat penal.

Però on mostra la seva actitud més grotesca i forassenyada és quan afirma  "La meva vida va estar dictada a les exigències d'Espanya i al tron. Vaig donar la llibertat als espanyols en establir la democràcia, però jo mai m'he pogut beneficiar d'aquesta llibertat", afirma i defensa que la democràcia "no va caure del cel" i que Franco el va nomenar rei per crear un règim més obert. 

Fins aquí podríem arribar. Clarament un impostor.

Memòries doncs falsejades irrellevants i prescindibles no aporten res de res ni a la història ni a la memòria.

A vegades el silenci, l’oblit és molt més prudent que fer unes memòries per intentar justificar moltes coses injustificables.

Tot i així segur que serà el llibre més venut que encapçalarà la llista en la categoria de “no ficció” però la veritat és que són pura ficció. Ficció dolenta, però ficció.