Literatura

El feminisme de Maria Aurèlia Capmany

Teresa Costa-Gramunt 22-10-2018 10:46 Lectures 279
Imatge coberta 'Amenaça de sedició', antologia textos MAC. Eix

Imatge coberta 'Amenaça de sedició', antologia textos MAC. Eix

El feminisme (o feminismes, ja que actualment hi ha diversos corrents i branques) és un humanisme cultural tant com una reivindicació dels drets civils i humans de les dones. Nosaltres ho podem dir ben alt. Però hi va haver un temps en què a les dones que vivíem a l’estat espanyol franquista se’ns donava la majoria d’edat als vint-i-tres anys, com si fóssim curtes i pares o tutors ens haguessin de controlar. Tant ens havien de controlar que quan vaig decidir als 18 anys que volia viatjar a París amb una amiga i companya d’estudis d’Arts i Oficis, el meu pare em va acompanyar a fer el passaport, ja que eren els pares els que havien de donar el permís per a obtenir-lo. No estic parlant de la prehistòria sinó de l’any 1969.

En aquest any 1969 ja havia escoltat conferències i debats de la sempre intel·ligent i dinàmica Maria Aurèlia Capmany, i havia llegit articles i textos de creació assagística sobre feminisme que ara, amb bon criteri per reivindicar aquesta faceta tan important en el pensament i en l’activisme social i polític de l’escriptora, han estat recollits per Blanca Llum Vidal a Amenaça de sedició. Feminisme i llibertat (Ara Llibres).

Amb tot, va ser en les dècades dels anys setanta i vuitanta quan M. Aurèlia Capmany va escriure el gruix del seu pensament feminista que s’afilerava al feminisme de la igualtat de matriu francesa, ja que per la mateixa època es desenvolupava amb paral·lela força moral i intel·lectual el feminisme de la diferència de matriu anglosaxona.

Maria Aurèlia Capmany havia begut intel·lectualment de les fonts de Simone de Beauvoir (Capmany va escriure el pròleg d’El segon sexe), encara que ella tenia una òptica molt personal del feminisme, com es desprèn dels textos d’aquesta antologia que cal llegir com a inspiració i com a un valuós llegat per a les noves generacions de dones preocupades, i amb raó, per l’allau de morts i violacions que patim fins a afirmar que malgrat els avenços en matèria de drets i llibertats, estem patint un veritable feminicidi. Això sense comptar amb els assetjaments i agressions sexuals que estan a l’ordre del dia i, si filem prim, i hi hem de filar, hem d’estar ben atentes com si fóssim enmig d’un bosc ple de llops, de defensar-nos de tantes actituds masclistes i micromasclistes que hem de suportar a diari.

Davant d’aquest estat de coses encara ens cal reclamar respecte a la nostra dignitat humana, i la reivindicació d’una visió de la dona que no sigui incriminatòria. És a dir, que pel fet de treballar per posar les coses al lloc on sempre haurien hagut d’estar, no se’ns vegi com una amenaça... de rebel·lió, de sedició, i d’aquí el títol encertat d’aquesta antologia de textos de M. Aurèlia Capmany.

Recordava la lectura d’alguns dels textos triats ara per Blanca Llum Vidal. D’altres m’han saltat a la vista com si fossin nous, acabats d’escriure segons la idiosincràsia de la pensadora Capmany. D’altres no m’he pogut estar de llegir-los tot comparant-los a fets polítics i socials que, com a societat madura que som en aquest moment, ens contraposa a un arquetip que Capmany va descriure amb aquella fina ironia que la caracteritzava. Així, en els textos que l’autora va escriure dirigits a un macho ibérico* imaginari (però ben real, encara ara), llegeixo: Las mujeres no son como debieran ser... porque las hay que no son jóvenes, que no son bonitas, que no son humildes, ni obedientes, ni le demuestran constante agradecimiento, ni gozan sufriendo, ni buscan constantemente el modo de sacrificarse por usted. Descubrir esto, darse cuenta de esta absurda realidad, le produce a usted un desasosiego que se transforma en una agresividad irreprimible. El discurs continua, però ja en tenim prou per fer una transposició, i allà on diu dona llegeixi’s Catalunya (una part important de Catalunya) i tindrem la raó (desraó) per la qual aquest prototipus de mascle ibèric es posa com una fera, com un gall de panses i els ulls li surten de les òrbites quan aquesta part important de Catalunya no som com voldrien que fóssim ni ens comportem segons els seus interessos de dominador. I així és com som titllats de rebels, sediciosos, amb perill o càstig d’exili i presó.

A l’inici d’aquest article he dit que el feminisme és un humanisme i ara afegeixo: un humanisme cultural enfront de l’agressivitat, l’autoritarisme i la barbàrie que, a desgrat del mal al cor que fa veure-ho perquè sembla que el feminisme humanista no els ha arribat ni a tocar la pell, és compartit per algunes dones que treuen uns ullals de por, els haureu vist en fotografies i vídeos, o els haureu llegit en algun tuit. No sabem què opinaria M. Aurèlia Capmany, de tot això, seria abusiu fer-li dir el que no sabem. Però podem aventurar que a una dona que estimava el seu país, la llibertat i la democràcia no li agradaria gens.

Teresa Costa-Gramunt

*Carta abierta al macho ibérico (1973)

El blog de Teresa Costa-Gramunt

Teresa Costa-Gramunt

Teresa Costa-Gramunt

Un espai-estat d'ànim

http://elveldharmonia.blogspot.com

Ensenyament

L'escola està matant la creativitat. La creativitat està matant l'escola

Jordi Larregola

Jo, des de la meva sala de professors al Baix Penedès, només puc pensar amb tota sinceritat que la mala escola potser mata la creativitat, però que només una escola exigent, amb alts nivells d'excel·lència, pot alimentar-la

ENQUESTA WEB

Per continuar reduint la taxa de tabaquisme a Catalunya, que el 2017 va arribar al mínim històric del 24%, Salut Pública busca noves accions que es puguin realitzar tant en la via pública com en l'àmbit privat

Et sembla bé que es vulgui prohibir fumar dins del cotxe?


No