Procés

Unitat!?

JuntsXCat, la Crida, PDeCAT, ANC, Grauperas, Mascarells, Òmnium... : “Unitat! Unitat! Unitat!...”

Marijó Riba 02-12-2018 12:11 Lectures 508

Tots predicant una unitat que no practiquen. O no ho sé, o no ho sé veure, o no ha transcendit, o jo no veig que s’hagi fet cap taula de treball transversal i representativa -a nivell nacional- de tots aquests agents que prediquen unitat i generositat. Aquesta unió de tot l’independentisme -que tants desitgem- en una plataforma única, amb l’ únic objectiu d’assolir la República, requereix treball conjunt, pacte de mínims i estratègia. Des de la impecable proposta de llista unitària del  president Mas a finals del 2014 i que ERC (o, potser Oriol Junqueras) no va saber entomar des de l’alçada política que el moment requeria i -a criteri meu- la van esguerrar del tot, ja no hi ha hagut, o jo no he sabut veure, cap altra oportunitat conjuntural tan propícia per aconseguir fer aquest front comú, aquest moviment veritablement transversal que l’objectiu requereix -inevitablement-. No només per assolir-lo, sinó, i sobretot, per mantenir-lo i consolidar-lo. Des d’aquell moment ençà -tot i l’èxit de Junts pel Sí i moments tant gloriosos com l’1-O i els resultats del 21D- sembla que la pluja d’accions repressives de l’estat i les actituds antidemocràtiques del mateix, han fet emergir, del subsol del sobiranisme -ben escampats-, els bocins del mirall trencat de l’independentisme: les CUP, JuntsxCat, la Crida, PDeCAT, ANC, Graupera, Mascarell, Òmnium, ERC, la presó, l’exili, Waterloo, el Parlament, el Govern, la gent...

El desconcert és absolut. I la ineficiència, potser també. Enmig de tot això i mentre no hem sabut trobar el mínim comú denominador per avançar plegats a partir del mateix, les desqualificacions entre independentistes es van succeint i augmentant. Malgrat tot, la sensació de què la internacionalització del procés va per bon camí, hi és; la sensació de què comença a visualitzar-se la porqueria amagada sota l’estora de la transició -que encara no havíem aixecat del tot i espolsat prou-, hi és. És així que el CGPJ i el Suprem, per exemple, han quedat ja al descobert d’aquesta estora i el descrèdit d’aquesta cúpula judicial que havia de garantir l’estat de dret  a l’estat espanyol és tal, que comença a fer trontollar el sistema d’auxili judicial -basat en la confiança entre estats democràtics- dels socis europeus. Aquest descrèdit tot just ha començat a fer reaccionar, de manera molt incipient, certs àmbits del sector judicial i certs àmbits de la ciutadania de la resta de l’estat espanyol. Mentrestant, les notícies sobre líders polítics amb dubtosos currículums acadèmics, ministresses amb males companyies policials, més ministres amb irregularitats financeres, ex polítics amb condemnes i a la presó, membres de la casa reial a la presó, finançament irregular de partits... han precedit el darrer espectacle del ministre Borrell en tres actes: mal ús d’ informació privilegiada en benefici propi; l’acusació a peu dret -des del seu escó del Congrés dels Diputats-, amb posat altiu, cridant i assenyalant amb el braç estès a l’imaginat autor d’haver-li proporcionat una imaginària escopinada que ningú ha vist; i una intervenció de molt poca categoria acadèmica i humana a la Complutense que no fa més que delatar-lo en el sentit que el mostra tal com és: algú que menysté els dèbils i els vulnerables de la Història i el seu patiment; algú que elogia l’assimilació en benefici propi; i algú a qui la seva supèrbia supera la seva intel·ligència fent-li caure del tot la careta de defensor de la pàtria...

Ja ho va escriure Gil de Biedma:

¿Y qué decir de nuestra madre España,

este país de todos los demonios

en donde el mal gobierno, la pobreza

no son, sin más, pobreza y mal gobierno,

sino un estado místico del hombre,

la absolución final de nuestra historia?

 

De todas las historias de la Historia

la más triste sin duda es la de España

porque termina mal. Como si el hombre,

harto ya de luchar con sus demonios,

decidiese encargarles el gobierno

y la administración de su pobreza.

Deia, però, que les desqualificacions dins el sector independentista van en augment. Governar i/o participar de l’activitat parlamentària en tant que polític electe (a Barcelona o a Madrid) s’ha convertit en sinònim d’autonomisme, o de fer autonomisme o de ser autonomista (el pitjor dels insults que es pot llançar, avui en dia, a una persona independentista, perquè l’equipara a traïdor). Cada dia se senten més veus que denuncien una paràlisi en l’avenç de l’independentisme i en responsabilitzen els polítics independentistes que ocupen càrrecs de responsabilitat. Ara bé, per altra banda i mentre hi ha qui creu que els presos polítics i els exiliats han de sentir vergonya dels seus successors al càrrec en aquests moments, les últimes enquestes sembla que premiïn “l’autonomisme”.  Com, sinó, interpretar l’ascens en intenció de vot d’ERC?

Aquesta part de l’independentisme que se sent avergonyida dels seus representants polítics al Parlament i que crida “fora!” als seus polítics de Madrid perquè no s’hi senten representats i els hi reclamen que s’apartin perquè de valents no en falten, no tenen en compte a la resta de companys de viatge: Catalunya serà com jo vull, o no serà... Patrimonialitzen l’independentisme. Acusen, generen desconfiança vers els altres.. . Reclamen unitat i no actuen en conseqüència. No la busquen i van trencant més bocins de mirall... No els he vist cap voluntat de seure plegats en una taula conjunta per buscar l’estratègia comuna. I mentrestant cadascú llança al vent el seu clam d’UNITAT; i la seva prèdica cap els altres: “Veniu amb mi. Jo sóc la veritat”. I què en fem dels que no venen?

Jo sí que em sento ben representada a Madrid i crec que cal ser-hi. També tinc clar que jo no he votat perquè algú anés ni a la presó ni a l’exili; no vull ningú més ni a la presó ni a l’exili. No em puc creure que no es pugui avançar sense violència i sense presó, malgrat que sé qui tinc davant. Sé qui és l’adversari... Però si el meu vot pot portar algú més a la presó o a l’exili, no votaré. Faré objecció de consciència. Però no faré conformisme. Hi som a temps. Cal governar impecablement des d’on sigui i des d’on calgui. Però sobretot és el moment de l’estratègia compartida: davant la sentència, davant les eleccions, davant el momentum... Com venia a dir l’Esther Vera  fa unes setmanes, no cal arriscar ningú més sense garanties de victòria i d’una majoria indiscutible que pugui convertir-la en realitat democràtica sostenible socialment. Ens cal més solidesa que pressa. Seiem plegats i parlem per assolir compromisos públics, perquè aquesta unitat estratègica no la farem sense ferms compromisos adquirits.

Tribuna

Tribuna Oberta per promoure l’intercanvi d’opinions, el debat i la reflexió

Ensenyament

L'escola està matant la creativitat. La creativitat està matant l'escola

Jordi Larregola

Jo, des de la meva sala de professors al Baix Penedès, només puc pensar amb tota sinceritat que la mala escola potser mata la creativitat, però que només una escola exigent, amb alts nivells d'excel·lència, pot alimentar-la

ENQUESTA WEB

L'Audiència de Barcelona acaba de denegar a un home l'adopció dels fills de la seva parella nascuts per gestació subrogada. El tribunal recorda que el procediment és il·legal al país. La gestació per subrogació o per substitució, la maternitat subrogada o els ventres de lloguer són un dels temes que més divideixen la societat.

Creus que s'hauria de legalitzar la gestació subrogada al nostre país?


No