Eleccions generals

“Alea iacta est”

Sixte Moral 24-09-2019 11:57 Lectures 402

A l’estiu de l’any 1963 (ep ! fa 56 anys i segueixen) l’incombustible Duo Dinámico que avui encara actua amb èxit notable entre els generacions més grans, cantava Amor de verano, en que evocava els amors d’estiu, breus, intensos, farcit de promeses i compromisos que mai es complirien, amors però masses vegades (potser involuntàriament) oblidadissos. Vet aquí el que cantaven i encara canten entre altres emblemàtiques cançons el Ramon Arcusa i el Manuel de la Calva i que avui encara els nostàlgics evoquen.

El final
del verano
llegó
y tú partirás
yo no sé
hasta cuando
este amor
recordaràs

Sí, l’estiu s’ha acabat i la formació de govern s’esvaeix i ja no sabrem el temps que recordarem la possibilitat de que l’amor entre l’esquerra hagués florit.

Ho lamentarem. 

Lamentarem aquest impossible amor que podria haver portat, n’estem segurs, elements de caràcter positiu a l’estat i també aquí a Catalunya.

L’escenari del 28 d’abril amb una forta mobilització del votant d’esquerra (VOX ja no és fantasmagòric electoralment parlant) no és l’escenari del 10-N, res serà igual i per tant aquestes suposades enquestes favorable no sabem si es confirmaran. Res és igual al 28 d’abril. I el resultat tampoc ho serà (Pedro truca a l’Artur Mas o a la Susana Díaz que t’ho explicaran a la perfecció).

Però moltes vegades els amors d’estiu fracassen perquè hi ha un tercer o tercera en joc. Aquell amic o amiga que tractant de consolar el final previsible aprofiten l’avinentesa per acabar embolicant-se amb l’un o l’una de la parella. Res que no sigui suportable. Des d’aquella presumpta i impostada indiferència  ha passat a l’amor apassionat quan ha vist l’oportunitat, Inexplicable, però l’amor també ho és.

I vet aquí el tercer en discòrdia ha acabat essent Rivera, havia esta mut durant tres mesos, a l’aguait i cacera i surt al darrer moment, quan un ja acomiada a l’amor de l’estiu i es reivindica.

Rivera amb quatre passos d’un més que suat i repetit ball de saló es creu que s’emportarà el noi o la noia.

Jo pacto amb condicions.

Condicions un cop més que intenten 155, constitucionalisme, i ni sentir parlar d’indult o amnistia als catalans revoltats i empresonats.

Si després de tres mesos de silenci –agraït, per cert- tot el que ha de dir és això podia haver-se quedat calladet i reunint-se amb la seva executiva i anar fent plegar la gent que no li riu les gràcies. La resposta del PSOE és també per llogar-hi cadires o per sucar-hi pa si volem termes pre-gastronòmics:

Por otro lado, que la estabilidad del Ejecutivo no dependa de las fuerzas independentistas exige, por su parte, un ejercicio de responsabilidad con la estabilidad del Estado por parte del PP y Cs.

Los socialistas estamos comprometidos con un Gobierno que defienda la Constitución y el ordenamiento jurídico en Navarra, en Cataluña y en toda España. Lo hemos hecho hasta ahora y seguiremos haciéndolo siempre, allá donde asumamos responsabilidades institucionales y de Gobierno. Por ello, en relación con las tres condiciones que Ciudadanos plantea para abstenerse en una eventual investidura, desde el PSOE queremos manifestar que ya forman parte de la posición política que siempre ha defendido el PSOE en Navarra, Cataluña y en cualquier otro territorio de España.

Más de  lo mismo.

No genera masses esperances. 

Per la banda de l’esquerra tot seguia igual que al principi d’estiu, s’estimen sí, però anar a viure plegats és massa, no s’acostumarien als tics, a les dèries de cada un ni tampoc es tenen prou confiança.

Tot plegat una base sòlida per escriure una bona comèdia d’embolics, un vodevil impressionat amb anades i vingudes, portes que s’obren i es tanquen, aparició i desaparició de personatges, tot plegat no s’allunya gaire d’un aquells “serials” d’aquells que seguien les nostres àvies, amors apassionats, desitjos inconfessables, traïcions grandioses, despit .... En fi, (mala) política en estat pur.

El rei compleix el ritual de rebre els líders polítics, cadascú hi diu la seva però finalment es constata que no hi ha candidat o candidata.

Tancades doncs totes les portes ens aboquem directament a  unes noves eleccions el 10 de novembre.

L’“amor entre les esquerres” no ha tingut gaire recorregut i ben aviat s’ha oblidat. I ara tots plegats haurem d’intentar de nou resoldre amb el nostre vot el que els que tenien la confiança dels electors no han estat capaços de resoldre.

Ara es llencen els plats pel cap, tots carreguen contra Pedro Sánchez i aquest reparteix títols d’irresponsables a la resta de forces polítiques, a unes per activa per no voler votar-lo i a les altres per passiva en no voler-se abstenir per facilitar-li l’arribada a la Presidència.

“Un gobierno moderado” diu Pedro Sánchez és el que li cal a Espanya. A l’horitzó es veuen onades d’alçària imprevisible, brexit, sentència Catalunya, recessió econòmica i per això explicava a la tele que “no dormiria tranquil” tenint a Podemos al Govern per la seva inexperiència però també per algunes posicions polítiques. Però Sánchez sap que quan es fa política poques vegades es dorm tranquil i això Sánchez ho sabia i per tant no li hauria de venir de nou. Afrontar i gestionar la complexitat i la contradicció és la tasca d’un governant que vulgui liderar una coalició de govern o un govern amb suports exteriors.

Res de res, però també hem sabut que els partits perquè no els agafessin amb els pixats al ventre ja feia dies que anaven contractant tanques publicitàries i posant greix a les seves maquinàries electorals.

Tot plegat un impostat període de negociacions. Deu ens agafi confessats a aquells que potser innocentment creiem en la possible unitat de l’esquerra o almenys amb una entesa cordial i productiva. Tantes vegades l’hem sentit invocar a Sánchez i a Iglesias i tant poc l’han practicat, almenys amb la governació de l’estat que tot plegat ens farà pensar que algú en sortirà cremat. Qui?

Cremats els ponts de l’acord anem indefectiblement cap el 10 de novembre.

Diu la història que va ser Juli César abans de travessar el riu Rubicó, frontera entre Itàlia i La Gàl·lia que anava, rebel·lat contra el Senat, a ocupar Roma va pronunciar la famosa frase “Alea iacta est” (o "la sort ha sigut llançada"). Tot plegat va acabar en llarga segona guerra civil a Roma.

Aquí la guerra civil entre l’esquerra (sortosament incruent) fa temps que dura. La tant invocada i poc practicada unitat entre les esquerres s’ha demostrat gairebé impossible. Raons moltes però poc convincents als ulls i voluntat dels votants.

Aquelles paraules de campanya sobre la possibilitats d’amors i acords  progressistes s’han perdut en l’aire.

Aquell amor fugisser entre les esquerres s’ha trencat definitivament (?) i la cançó segueix sonant de lluny.

El final
del verano
llegó
y tú partirás
yo no sé
hasta cuando
este amor
recordaràs

Difícilment es recorda allò que no ha existit. L’amor de l’esquerra a nivell de governació de l’estat és una pura ficció per més que alguns votants creiem que ara sí, ara seria possible enfilar una actuació progressista.

Sánchez va pronunciar el seu alea iacta est, potser mentre corria amb el seu gosset pels jardins de la Moncloa. Es va aturar i després de consultar el seu guru de capçalera va dir: Eleccions. No és no. Eleccions

Doncs ja veurem com acaba.

Però molts encara que anem a votar renovant la nostra esperança d’un govern d’esquerres exclamarem un justificat Aneu a cag... a la via!

A les verdes i a les madures

Sixte Moral

Sixte Moral

Qui dies passa anys empeny

http://sixtemoral.wordpress.com/

Ensenyament

Pam! El TDAH té una base genètica!

Jordi Larregola

Els alumnes amb TDAH necessiten un entorn regulat, amb límits. Els costarà seguir-los, es perdran sovint, però la seva absència els descontrola encara més

ENQUESTA WEB

La campanya electoral del 10-N durarà només una setmana i els partits cobraran un 30% menys en subvencions

ELECCIONS GENERALS. A qui votaràs el proper 10 de novembre del 2019?

Esquerra Republica
Partit dels Socialistes
En Comú Podem
Junts per Catalunya
Ciutadans
Partit Popular
Vox
Altres
No votaré